DENOMINACION DE ORIGEN VALENCIANO

FIESTAS VALENCIANAS

  • FALLES.

    Orige: Regne De Valéncia.

Les Falles són una festa celebrada del 15 al 19 de març en moltes ciutats i pobles de la Comunitat Valenciana (Espanya), entre elles principalment en Valéncia ciutat; aixina com en la ciutat argentina de Mar del Plata, receptora de milers d’immigrants valencians. També dites festes josefines o festes de Sant Josep es celebren en honor a Sant Josep, patró dels fusters. Està catalogada com a festa d’Interés Turístic Internacional i el dia 30 de novembre de l’any 2016 foren declarades Patrimoni Inmaterial de l’Humanitat per l’UNESCO

La denominació de falles correspon a les construccions artístiques de materials combustibles en el seu conjunt, que representen figures (ninots) i composicions d’elements. A lo llarc de l’història els materials han anant evolucionant, pero tradicionalment, els ninots eren de cera. Actualment les figures més voluminoses es fan de suro blanc, ya que permeten formes més llaugeres i de major tamany.

És una festa en una arraïlada tradició en la ciutat de Valéncia i diferents poblacions de la Comunitat Valenciana. Actualment, esta festivitat s’ha convertit en un atractiu turístic molt important.

Els seus orígens són realment senzills, una simple cremà de desfets dels tallers de fusteria. Pero l’inventiva del poble valencià li ha anat aglutinant tots els traços propis de la seua cultura i història.

Es podria dir que són els carnestoltes de la ciutat de Valéncia, a on tota la picaresca i crítica se volcà en els cadafals (de tal manera que, al cremar-los, es pensa que s’eliminen els problemes i mals), també en esta festa s’unixen varis aspectes que definixen una cultura, ells son el foc, la música, la pólvora, el carrer, i bunyols.

Casi en cada carrer de la ciutat hi ha un Casal faller, que durant tot l’eixercici busca fonts d’ingrés per a poder pagar la festa i el seu propi monument. Ademés, normalment cada comissió consta també d’una comissió infantil, formada únicament per chiquets i chiquetes, que també planten la seua pròpia falla. Les falles infantils medixen, com a màxim, 3 metros de diàmetro i estan compostes per figures d’estètica més pròxima al món dels chiquets i generalment no mostren temes crítics.

Des del 15 de març fins al 19 de març els dies i nits en Valéncia són una festa contínua. Pero ya des del 1 de març es fan mascletades, espectàcul de petarts i fòcs artificials, en el que s’obtenen composicions musicals a través del soroll dels canons de pólvora. Estos espectàculs tenen lloc en la Plaça de l’Ajuntament, en el centre de la ciutat, a les 14:00 hores. Algunes comissions falleres disparen mascletades junt als seus casals durant la semana fallera.

El total de falles (370 grans i 368 infantils en 2016) es classifiquen en categories ordenades per presupost i dins de cada categoria s’organisa un concurs en el que es tria la millor falla. Per a allò es valoren les diferents qualitats: monumentalitat, risc, temàtica, colorit, etcétera. També es tria el millor ninot indultat, que es salvarà de la foguera. Estos premis no suponen cap recompensa material, sols la satisfacció del premi obtengut, que s’indicarà en un banderí en la falla fins al dia de la cremà. Encara que els premis són un orgull per a les comissions de totes les categories, la protagonista en els mijos de comunicació és la Secció Especial. En esta participen les falles més cares de la ciutat, en sumes que ya han superat els milló d’euros. Diners que es recapten entre els fallers de cada falla i d’atres elements com per eixemple: premis rebuts, exposicions en el carrer (carrers decorats i/o aluminats), visites per el recint interior de la falla o la venda de loteries. En els últims anys els patrocinadors comercials han cobrat gran importància en l’economia de les comissions falleres que, sobre tot en les categories més importants (Especial i RbD), constituïxen la principal font de finançació dels monuments fallers.

Encara que el objectiu de les comissions és construir la falla per a la festa de Sant Josep, durant el rest del any en cada casal es realisen actes festius, culturals i socials de tot tipo, que fan de les comissions falleres u dels principals eixos de la vida associativa i el entramat social de Valéncia i els demés municipis a on es celebra esta festa.

Les falles com a monuments
Valenciana.jpg

Habitualment tenen caràcter satíric sobre temes d’actualitat. Les falles solen constar d’una figura o composició central de varis metros d’altura, les més grans superen els 30 metros (Exactament la Falla Nou Campanar 2007, en 32 metros, fon la més alta i voluminosa de l’història) rodejats de numeroses figures o ninots de cartó pedra (material que en els últims anys està sent substituït per atres més moderns com el poliestiré expandit, més llauger i molejable, també més tòxic, sostingudes per un armassó de fusta. Inclouen lletrers escrits en valencià explicant el significat de cada escenografia, sempre en sentit crític i satíric.

Els artistes i artesans, escultors, pintors i atres molts professionals es dediquen durant mesos a construir monuments que les diferents comissions (en Valéncia hi ha 386) contracten. Les falles s’instalen en el carrer el 15 de març per la nit, el dia de la plantà. Últimament, i donades les dimensions d’algunes falles, l’acte de la plantà s’alvança varies semanes (en 2008, Nou Campanar començà la seua plantà el 27 de Febrer) i necessita de l’ajuda de grues. L’acte en el que se crema la falla es denomina la cremà.

Com a complement als lletrers, algunes comissions editen un llibret en el que s’explica per mig de versos satírics el contingut de la falla. Este gènero s’inicià en el sigle XIX en l’autor suecà Bernat i Baldoví, i experimentà el seu màxim auge en els anys 50 i 60 del sigle XX, gràcies a autors com a Emili Panach o Josep Bea Izquierdo.

Espectàculs pirotècnics

La pólvora i pirotècnia arribaren en els musulmans, des de llavors sempre ha anat lligada en les festivitats del poble valencià. Sent estes unes festes representatives de dit poble, s’entén que tal element no podria faltar en tot festeig popular.
La despertà

Les falles comencen cada dia en la despertà. Els fallers desperten al rest de veïns tirant a terra uns petarts coneguts com a tro de bac, que exploten al colpejar en terra.
La mascletà.

Són les preferides pels valencians i manco enteses per els visitants. Per a entendre-les és necessari estar pròxims al lloc a on s’explosionen, ya que no és qüestió de vore, sino de sentir-les. Si te deixes portar pel soroll i el brogit conseguixes unes sensacions similars a l’audició d’un concert, conseguint que l’estrèpit torne i tot açò en qüestió d’escassos minuts (5-7).

Bàsicament es componen de material terrestre i d’un principi i final aéreu. No obstant estes composicions varien segons el pirotècnic. Els petarts van units per llepades, les creus de varies files, aixina com com la distància dels petarts, conseguixen donar major o menor velocitat de dispar. També es conseguixen diferents efectes de sonoritat i sensació fent que explosionen en el pis o nugats a les cordes que subjecten les meches.

Actualment les mascletades que se disparen en la Plaça de l’Ajuntament de Valéncia, que té un presupost aproximat entre 6.000 i 9.000 euros, no obstant alguns pirotècnics posen de la seua part per a satisfacció del públic. El pirotècnic que més públic atrau és V. Caballer.
Els castells de fòcs artificials

Durant les festes falleres, del 15 al 19 de març, el Ajuntament programa un Castell de Fòcs artificials cada nit, que es dispara, depenent del dia, entre les 1:00 i la 1:30 hores en la zona de l’Albereda junt al antic llit del riu Túria.

El més important i espectacular dels castells és el conegut com “La nit del Fòc” que es dispara la nit del 18 al 19 de març, a on milers de quilógrams de pólvora allumenen el cel de Valéncia, aplegant a congregar-se’n més d’un milló de persones per a presenciar-ho. Els castells son com un preparatiu per a lo que va a vindre el dia 18 (La Nit del Fòc) a on més de 20 minuts no deixen de tirar coets.

Per últim dir, que les festes falleres no s’entenen sense bunyols, llepolia, típic menjar de les tres províncies valencianes.

Actes fallers

A pesar de múltiples i variats actes que es realisen per tota la ciutat, existixen alguns que son fixos, estos els organisa la Junta Central Fallera, els descriurem a continuació per orde cronològic.
Ans de la Semana Fallera
Últim dumenge de febrer: La Cridà
La Cridà és el acte en el que la Fallera Major de la Ciutat, reunix en les portes de la mateixa les Torres dels Serrans, a totes les comissions falleres i realisa una cridada, a la iniciació dels festejos, a tots els valencians i a tots els visitants.

L’exposició del Ninot
Exposició del Ninot, en 2008.
Cavalcada del Ninot
Cavalcada del Regne
Semana Fallera
Dia 15: La Plantà

Artícul principal → Plantà.

Retocs durant la plantà
La Plantà és l’acte de erigir els monuments fallers, més coneguts pel nom genèric de falles. Pel matí es realisa sobre els de categoria infantil i per la nit el rest de monuments, sent el terme per ad estes fins a la matinada, moment en que es presentarà el jurat per a calificar-les.

Tradicionalment este acte es realisava en un sols dia; este fet aumentava la competitivitat de les comissions aixina com acreixentava l’emoció, ya que el monument, de no estar totalment acabat, era descalificat. El modo d’elevar la part principal del monument, es realisava per mig d’una colla de persones pertanyents a la falla. La qual s’erigia d’una vegada, denominant-se plantà al tombe. Actualment algunes comissions volent desmarcar-se’n un poc de la competitivitat estan intentant retornar als seus orígens realisant la plantà en sa antiga modalitat.

Dia 16: Arreplegada de premis

En este dia s’inicia l’arreplegada de premis de les falles infantils, sent per a el dia següent l’entrega del rest de categories. Comencen els castells en el vell caixer del riu Túria (dies 15, 16, 17 i 18).
Dies 17 i 18: L’Ofrena
Plaça de la Verge despuix de l’Ofrena

En este dia s’inicia l’Ofrena a la Verge dels Desamparats, patrona de la ciutat de Valéncia. L’ofrena es realisa per la vesprada fins be entrada la nit, continuant-se al dia següent. En un principi es realisava durant el dia 18, pero degut al gran número de comissions s’amplià a dos dies, alvançant-se esta al dia anterior. En ella, cada faller oferix un ram de flors en el que es confecciona un espectacular tapís de flors a modo de mant que cobrix el cos de la Verge, de la quina la seua estructura de fusta permet anar realisant els rams per a formar impressionants dissenys. Açò, sumant als 14 metros d’altura de la Verge, doten a l’ofrena d’una gran vistositat.

La Fallera Major de Valéncia despuix d’haver presidit l’ofrena de flors clausurarà el acte sent l’última en desfilar front a la Verge.
Nit del 18 al 19: La Nit del Fòc

La Nit del Fòc és una de les manifestacions pirotècniques nocturnes (últim castell de les festes) més importants de la festa fallera que antigament anunciava el final dels festejos, i que des de fa anys se traslladà al penúltim dia. És el espectàcul pirotècnic més espectacular de totes les falles, en una duració que sol oscilar entre 30 i 40 minuts i a on es cremen 12000 kg. de pólvora repartits per tot tipo de carcasses de colors i so. Sol ser el moment a on més gent es reunix, arribant-se a atényer fàcilment més d’un milló de persones.
Dia 19: La Nit de la Cremà

Artícul principal → La Cremà.

Falla durant la cremà.

La Cavalcada del Fòc és una cavalcada que anuncia l’arribada del foc que cremarà les falles. Antigament era l’acte en que, despuix de retirar els ninots de la falla, es portaven en cavalcada fins al Museu faller. De recent instauració, és una proposta de la Junta Central Fallera i de l’Associació d’Estudis Fallers per a recuperar la tradició festiva valenciana, que data dels anys trenta del sigle XX, i que rescata la costum de que les comparses de diables i carrosses del deu Plutó encenen les Falles. Per això, es realisa el dia 19 de Març per la vesprada, a partir de les 19,00 hores, a lo llarc del Carrer Colón i fins a la Porta de la Mar, com a preludi a la Cremà de les falles. En ella participen colles de dimonis de tota la Comunitat Valenciana, constituint un autèntic i espectacular Correfoc en el mateix centre històric de Valéncia.

La cremà és l’acte de clausura de les festes. Consistix en la crema dels monuments fallers plantats en els carrers de Valéncia el dia 19 de març. El acte ve precedit per un castell de fòcs artificials, encenent per la Fallera Major i el President de la Comissió. En primer lloc, en torn a les deu de la nit, es procedix a la crema del monument infantil a excepció de la falla guanyadora del primer premi de la secció especial, que se crema a les deu i mija. Posteriorment se crema el monument principal a les dotze de la nit i a les dotze i mija se procedix a la crema del primer premi de la Secció Especial d’esta categoria. Per últim, a la matinada es crema el monument faller de la plaça de l’Ajuntament que està fora de concurs, ya que la paguen els valencians en els imposts (els diners de la falla no sol ser més elevat de 300.000€) Algunes falles, donat les altes que son i lo prop que tenen les cases o edificis es cremen quan arriben els bombers. En el 2009, la falla que més ha tardat en encendre-la ha segut la Falla Sant Vicent-Marvà, ya que la cremaren passades les 2 de la nit.

Història

En el valencià mijà, la paraula falla (del llatí fac[u]la, diminutiu de fax, antorcha) servia per a nomenar les antorches que es colocaven en lo alt de les torres de vigilància. Deriva del llatí “facula”, antorcha. En el Llibre dels Fets, se cita que les tropes del rei Jaume portaven falles per a allumenar-se.

Este terme s’utilisava tant per a les antorches que allumenaven les tendes de campanya com les que s’utilisaven per a allumenar una festa. Més avant es fa referència a este terme per a referir-se a les fogueres i lluminàries que s’encenen en vespres de festes extraordinàries i patronals.

La vespra de Sant Josep s’encenien fogueres per a anunciar la seua festivitat, rebent eixa practica ritual el nom de falla.

La versió més popular de l’orige de les falles segons el Marqués de Cruïlles, es que foren iniciades pel Gremi de Fusters que cremaven en la vespra del dia del seu patró de Sant Josep, en una foguera purificadora, borumballes i trastos vells fent renta dels tallers ans d’entrar la primavera.

Existixen atres autors que intenten torbar un orige més antic a la festa, defenent que el cult al foc és un ritual de tradició pagana i que les falles no son més que una versió d’este arcaic ritual que anuncia l’entrada de la primavera i tracta de propiciar a la fertilitat.

En el sigle XVIII algunes de les falles que s’encenien en Valéncia no eren meres fogueres sino monuments satírics i burlons en els que s’exponien la vergonya pública i se cremaven simbòlicament persones i situacions de la vida real. Hi han diferents hipòtesis sobre el començament de la festa fallera. Per lo que hui se pot saber els albors de les Falles es remonten a principis del sigle XVIII. Una d’estes teories, la més provable, explica que els fusters valencians, al final de cada hivern, feen cremar els seus parots (estructures de les que penjaven els cresols que donaven llum) donat que en l’arribada de la primavera, i al fer-se els dies més llarcs, ya no eren necessaris. En el pas del temps i per mediació de l’Iglésia, se va fer coincidir la data de la crema d’estos parots en la vespra de la festivitat del patró dels fusters, Sant Josep.

La tradició anà sometent-se a canvis en el pas del temps. Ad eixe parot se li anaren afegint robes per a que adoptara fisonomia humana. També s’escomençaven a incorporar cartells alusius a algun personage conegut del barri. Se li dotà aixina d’un contingut satíric i burlesc per a cridar l’atenció als veïns. Ademés, els chiquets anaven de casa en casa demanant una estoreta velleta, que es va convertir en un cant popular per a arreplegar tot tipo de mobles i utensilis vells per a cremar-los en una foguera junt en el parot. Estos parots foren els primers ninots. En el pas del temps s’incorporà la gent del barri al procés de confecció dels cadafals, i naixqueren monuments que incorporaven varies figures.

Fins a principis del sigle XX les falles eren calaixos alts en tres o quatre ninots de cera vestits en robes de tela, fins a que els artesans incorporaren un nou procediment: la reproducció de molts en cartó pedra. La creació de la falla anà evolucionant fins a l’actualitat, a on la majoria de monuments estan composts de poliestiré expandit, suro moll fàcilment molejable en serres de calor i li aporta més lluentor a la peça. Aixina l’art de les falles ha generat monuments de majors dimensions en remats que raspen els 30 metros d’altura.

Hui les falles mouen prop un milló de turistes anualment. Es planten 385 monuments en la ciutat de Valéncia i més de 250 en el rest de la província. El Gremi d’Artistes Fallers subsistix com a entitat encarregada d’ensenyar el antic ofici de producció de monuments fallers. La Junta Central Fallera és la entitat que organisa la festa i la manté viva durant tot el eixercici faller.
Detall de la Falla de Nou Campanar 2006 – Guanyadora de la Secció Especial d’eixe any.

No poden ni deuen faltar durant els dies de falles els bunyols en la seua emblemàtica i enyorada branca de llorer. Joan B. Vinyals Cebrià. “Recorde en verdadera nostàlgia, aquella típica estampa que antany sorgia durant tots els dies que duraven les falles i que la componia la bunyolera, en aquell pel arreplegat en tanta gràcia i ataviada en el devantal blanc almidonat, manguets blancs en els braços i, el post de bunyols orlat en la tradicional i olímpica branca de llorer. Oferint una estampa plena de colorit que be pogué immortalisar el pintor Sorolla, que ara, en temps de preses i de marketing, nos ho ha furtat. Antany era impensable que en els carrers més típics a on es plantava un cadafal falta-se la representativa bunyolera i per tant, el embriagador aroma que desprén la barreja de la fritura dels bunyols, les verts fulles de llorer i l’esclafit d’algun petart disparat per la chicalla del barri. Quan en son dia la Junta Central Fallera tinguérem que identificar la màxima distinció, no dubtarem en investir-li en el nom de bunyol d’or en fulles de llorer. Esta llepolia dels bunyols es tan antiga en nostra Valéncia, que el celebrat Jaume Roig els descriu en l’Espill. L’arabiste Huici Miranda va traduir un llibre de cuina hispà magrebí (a cavall entre els sigles XII i XIII) a on apareix una aproximadísima recepta. I per últim, F. Caballero i Munyos, en el any 1928, en la més important publicació faller d’aquells lluntans temps, es referia a la lloada bunyolera i ala desapareguda branca de llorer de la fusta següent:”Bunyolera galana Que eres goig i sonrisa del carrer I animes en la gràcia sobirana la josefina festa valenciana baix el vert brancage del llorer”.

Classificació de falles i guardons
Allumenació del carrer de Sueca-Lliterat Azorín en l’any 2008.

La secció Especial agrupa a les comissions falleres que planten les Falles que tenen més presupost de la ciutat de Valéncia i que competixen per el que se pot considerar com el premi de la millor falla de cada any de la ciutat. Se sol considerar com a la primera divisió en el món de les falles. En el any 2009 hi ha un total de 14 falles en esta Secció Especial, mentres que el número de monuments plantats en la Ciutat és de casi 400. Esta secció se creà per primera vegada en 1942 i en aquell any sols tres comissions prengueren part en la categoria, les de Barques, Reina-Pau i Plaça del Mercat i hui en dia cap de les tres pertany ad esta secció. La més antiga en esta secció es la de Na Jordana que suma 56 participacions en esta secció en 2008, li seguixen de prop Convent Jerusalén en 53, la Plaça del Pilar en 50 i la Plaça de la Mercé en 45 participacions.

  • MASCLETÀ.

    Orige: Regne de Valéncia.

Una mascletà és un tir pirotècnic que conforma una composició molt sorollosa i rítmica que es dispara en motius festius en places i carrers, normalment durant el dia; és típica de la Comunitat Valenciana (Espanya). Rep la seua denominació dels masclets (petarts d’una gran potència sonora) lligats per mig d’una mecha conformant una llínea o traca. Estes solen subjectar-se a mija altura penjats en cordes o alçats per mig de canons.

Al contrari que els fòcs artificials que busquen l’estimulació visual, les mascletaes tenen com a objectiu estimular el cos a través dels forts sorolls rítmics dels masclets; alguns consideren estos sorolls “musicals”, si be no obliden la part visual. Lo que distinguix una mascletà d’una successió d’explosions és el ritme que han de crear els “masclets” a l’explotar, és fonamental que la força de les explosions vaja de menys a més, sense això una mascletà no pot considerar-se com a tal.

Les mascletaes són famoses en tota lo Regne De Valéncia (Comunitat Valenciana) pero són especialment conegudes les que se celebren entre l’1 i el 19 de març a les 14h en la Plaça de l’Ajuntament de Valéncia durant les Falles, les que se celebren durant la Magdalena en Castelló i les que se celebren del 19 al 24 de juny en la Plaça dels Estels en Alacant durant les Fogueres de Sant Joan o les que des de l’any 2000 òbrin el nou any en Valéncia. I també la que hi ha entre el 3 i 19 de març a les 14h en la Plaça Regne d’Alzira (Valéncia) o o les que es fan durant totes les Falles de Benicarló a les 14h en la Plaça de la Constitució de la mateixa localitat.

 

  • TRO DE BAC

    Orige: ¿Regne de Valéncia?

El Tro de bac és un petart que explota tirant-lo fort en terra. És el petart valencià per excelència durant les festes falleres. S’utilisa sobretot en les despertaes.

Elaboració
Per a que el petart explote be deu d’estar ben sec, pero per a la seua fabricació es treballa en mullat. Precisament, per a evitar accidents, encara que, a dia de hui, no es coneix cap. És un procés d’elaboració llarc i delicat. El material pirotècnic es mescla en productes químics i es reblix en grava redonejada. Despuix s’omplin els canuts de paper en la mescla. S’apreta be, es tanca i se seca. El problema ve en el transport perque el petart explota en qualsevol colp i qualsevol accident seria fatal.

Normativa europea

Una normativa europea de l’any 2007 va llimitar la fabricació, transport i us del Tro de bac fent caure l’indústria del clàssic petart valencià. De més de trenta empreses fabricant el Tro de bac s’ha passat a fabricar-lo a soles dos.

D’entrada no és rendable -cada caixa de 50 unitats es ven a partir de 4 euros més IVA-, i per a continuar, necessita uns permissos especials que cada any deu autorisar la Delegació del Govern.

 

  • MASCLET

    Orige: ¿Regne de Valéncia?

Masclet, prové de la paraula en valencià mascle.

És un petart de gran potència sonora, format per una cantitat de pólvora que oscila entre 1,2 grams i fins als 40 grams, el qual conta en una mecha per a poder encendre-ho.

La seua utilisació actual és tant en les traques, aixina com individualment. Utilisant-se esta en les mascletaes, que se celebren en les diferents poblacions de la Comunitat Valenciana.

En les mascletaes s’utilisen carcasses, que són com a boles de pólvora embolicades en paper que solen pesar entre 2 i 3 quilos.

 

  • CORDÀ.

Orige: Regne de Valéncia.

La cordà (cordada) és una manifestació pirotècnica nocturna consistent en un grup de coets, del tipos femelletes (dividits en mares, que es dividixen en 8, i normals, que no es dividixen) carretilla o també denominats coets borrachos, penjats en una corda nugada de cap a cap d’un carrer i de la que van soltant-se i esclatant. A banda, els participants, vestits en roba que els cobrix tot el cos per a evitar cremades, van agarrant-los i llançant-los a l’aire dins del recint acotat i durant un temps llimitat.

La cordà se celebra en molts municipis de la Comunitat Valenciana la vespra de la festa major dels pobles. La primera evidencia de la celebració de la cordà és del 27 d’agost de 1871La cordà de Paterna

La cordà de Paterna és la culminació de les Festes Majors de Paterna, que se celebra la matinada següent a l’últim dumenge d’agost. Destaca per la seua magnitut i espectacularitat i que es desenrolla en el carrer Major.

Els tiradors, dirigits pel Coeter Major, cremen 55.000 coets en una intensitat de 2.000 coets per minut. Els tiradors professionals i els aficionats poden disparar coets en un espai habilitat, el coetòdrom, durant el desenroll de les Festes Majors.

 

  • MOIXARANGA

    Orige: Algemesí, Ribera Alta (Regne de Valéncia)

La moixaranga, muixeranga o ball de valencians, és el nom que rep un conjunt de danses i castells humans originaris del Regne de Valéncia i que es preserven en Algemesí (Ribera Alta).

La moixaranga és un element típic de l’etnologia valenciana que es compon d’una série de balls i figures, que solen acabar en la formació de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en més o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la més famosa hui en dia es la d’Algemesí, s’han conegut moixarangues en Peníscola, Forcall, Titagües, L’Alcúdia, Alzira, L’Olleria…

Actualment la més coneguda es la que participa en les Processons de Nostra Senyora de la Salut, la Festa Major d’Algemesí (7 i 8 de setembre).

La moixaranga és el nom que rep en Algemesí, i que es diferencia dels castellers i del Danze de Tauste en el sentit de que en la moixaranga l’objectiu és més religiós, se fa una dansa, s’utilisa un atre tipo de trages i són més baixes les torres. La moixaranga, a l’igual que els castellers i el danze de Tauste provenen de la moixiganga.

Història

L’orige de la moixaranga es remonta a molt antic, és possible que començara en l’época mora. El document més antic a on se fa referència a la moixaranga és de l’any 1724, una provessó en honor a la Mare de Deu de la Salut d’Algemesí (7 i 8 de setembre). De totes maneres, els primers testimonis els trobem durant el Sigle d’Or valencià (sigle XV), fent les seues representacions en els teatres per a entretindre al públic durant el descans. La representació comença en un ball acompanyat per la dolçaina i el tabal i acabant els dansants en un torre humana. En el sigle XVIII, en les comarques tarragonines començaren a fer també torres humanes que les anomenaven “ball de valencians”, convertint-se despuix en els castellers com a signe identitari de Catalunya.

Les primeres cites històriques de les torres humanes valencianes fòra del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit “ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o també “dansa valenciana” o “danza de valencianos”, expressions que s’alternen en unes atres denominacions descriptives com dansa o ball “de la piràmide” o “de la campana”.

L’espectacularitat de la moixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representació per tota Espanya. N’hi han referències textuals de la presència de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobretot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclús en el País Vasc.

La Moixaranga fon declarada Patrimoni de l’Humanitat per l’UNESCO en l’any 2011.

Característiques de la Moixaranga

En l’actualitat els membres són tant hòmens com dònes -encara que antigament a soles eren aceptats els varons-, de tot tipo de professions, de número irregular -en l’actualitat ixen uns doscents pero antigament a soles uns trenta-, dirigits per un mestre, que s’encarrega de la coordinació dels montages del ball, torres figures i els ensajos previs. Hòmens de força i habilitat, en temps passats carregadors i obrers de vila de professió, nos percaten d’un cert caràcter gremial com a aglutinant del grup. La memòria colectiva té per mític els temps en el que Enric Cabrera fon mestre allà pels anys vint. Igualment és recordat Llorca el barber, entre els quaranta i els setanta. Hui el palmito professional dels seus components, és ample en correspondència en una societat diversificada.

L’indumentària consta d’una brusa cenyida i recta, bonadura per davant, pantalons llarcs, gorro orellut i espardenyes de sola prima. La tela és basta i fot a tires verticals roges i blaves sobre fondo de ralles blanques en disposició arlequinada, exceptuant el trage del mestre que porta cada peça d’un sol color. És la tela chabacanament coneguda com el colchó, i és clar que ans era de tires roges irregulars sobre fondo blanc, sense tant de color. Per molt que s’ha dit sobre esta, des de sempre, un tant extravagant vestimenta, pareix més be que el orige és per raó de les disponibilitats dels antics proveïdors del vestuari.

Exportació a Catalunya

Fon en el sigle XVIII quan els catalans varen adaptar el “Ball de valencians” i el varen assumir com a propi començant en eixos anys a fer les torres humanes ara nomenades “castellers”, segon documenten diversos investigadors com Ricart Garcia Moya.
L’erudit català Joan Amades reconeixia que l’orige dels castells humans en Catalunya es troba en les festes del poble de Valls del any 1791. Allí, entre atres borinotades, es va vore un “ball dels valencians” (Amades, J.: Costumari, 1, p.680), a on tres dels balladors pujaven a esquenes dels companyers, agrupats en rogle, y el primer dansant montava damunt dels atres. El folcloriste afig que, poquet a poquet, la “moixiganga o ball dels valencians” es va fer més complicat, en més altea y castellers, aplegant a sa máxima grandea en les festes de Valls de 1870; per tant, segons Amades: “el qualificatiu de Ball de Valencians, apelatiu que pel Penedés i pel Camps de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una procedència valenciana de la Moixiganga”

Teoria sobre l’orige de la representació

La moixaranga té un orige pagà. Algunes fonts expliquen l’orige com a tècnica naixcuda per la necessitat d’aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a aguaitar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este últim cas, se conseguiria lo mateix que des d’una “torre” o “torreta”, d’a on li vindria el nom genèric de “torres humanes”.

L’especialisació en esta tècnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversió com a manifestació lúdica a través dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Teories sobre l’orige del nom

El nom de Moixaranga es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de “Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que al seu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definició castellano-catalana du implícita una connotació de “ridícul” i “extravagant” i s’ha de dubtar d´eixe orige, sent que la moixaranga, ni es ridícula, ni es extravagant. Per eixemple Joan Soler i Amigó, expón que la muixaranga valenciana “sembla tindre un caràcter guerrer”.[4]

Algunes fonts fan derivar la paraula “Moixaranga” de l´arap “moachain” que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia tindria relació en el fet de que en part de la representacio, se troba present una intencio d’ocultar la cara. Aixina en Titagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesí porten uns capirots en orelleres i en L´Alcúdia i en Alzira se la mascaren. L’orige etimològic a partir de l’àrap, portaria a un clar orige valencià del temps de la dominacio musulmana. Esta hipótesis vindria reforçada per l’existència en el Marroc d´acróbates marroquins que realisen torres similars a les valencianes.

Una atra teoria parla de que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissament màixquera o emmaixquerat. [5]. Esta hipòtesis, en relació a la teoria vasco-iberista, que tants topònims i vocables valencians ha contribuït a aclarir, podria dur-nos a pensar que la moixaranga podria falcar les seues raïls en temps dels ibers valencians

Moixarangues en el sigle d’Or valencià i següents

“…els primers documents escrits que parlen de la Moixaranga es troben en el Sigle d’Or del Regne de Valéncia (S.XV).”[6]

L´espectacularitat de la moixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representacio per tota Espanya. Tenim referencies textuals de la presència de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobre tot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclús en el País Vasc a on diuen textualment
disponese la danza de valencianos de Aoiz, de quenta de la ciudad y viene de vispera para medio dia y a la tarde sale por las calles y se le pagan 15 ducados

I en Sena (Osca), fins a fa poc, uns ballarins pujaven als muscles d’uns atres fent una figura dita “torre” de la Danza de Valencianos.

 

  • TOMATINA

    Orige: Bunyol,Regne de Valéncia.

La Tomatina és una festa que se celebra en el municipi valencià de Bunyol, en la que els participants es tiren tomates els uns als atres. Se celebra l’últim dimecres del mes de agost, enclavada dins de la semana de festes de Bunyol. El nom de Tomatina ve de la paraula en llengua valenciana, tomata.

L’èxit ha portat a que La Tomatina de Bunyol fora declarada en l’any 2002 Festa d’Interés Turístic Internacional per la Secretaria General de Turisme.

Orige

En l’any 1944, durant una desfilada de jagants i cabuts, uns jóvens que volien participar en el mateix varen organisar una baralla. Com a prop del lloc hi havia un lloc de verdures i hortalices, varen agarrar les tomaques i les varen utilisar com a taula de continguts o arma de llançar. Les forces de l’orde varen haver d’intervindre per a dissoldre la baralla, i varen condenar als responsables a pagar els destrossos realisats.

A l’any següent els jóvens varen repetir l’altercat, encara que esta vegada varen portar les tomaques de sa casa. De nou varen ser dissolts per les forces de l’orde. Darrere de repetir-se açò mateix en els anys successius, la festa va quedar, encara que de modo no oficial, instaurada.

Modificacions a lo llarc de la seua història

En l’any 1950, l’ajuntament va permetre la festa, no obstant això, l’any següent es va opondre, sent detenguts alguns dels participants. Estos varen ser lliberats ràpidament, gràcies a la pressió eixercida per tots els veïns.

La festa va ser per fi permesa, i al llançament de tomaques es varen afegir atres costums, com arruixar en aigua i inclús ficar en fonts als rivals. Entre la baralla, els participants solien cebar-se en els que eren mers espectadors, incloses personalitats de rellevaria, per lo que en 1957 va tornar a prohibir-se la festa baix penes inclús de presó.

En eixe any, els veïns varen decidir organisar lo que varen cridar “l’enterrament de la tomata”, en el que varen eixir en provessó portant un ataüt en un gran tomata, acompanyats per la banda de música que interpretava marches fúnebres al seu pas.

En l’any 1959 el poble va autorisar definitivament la Tomatina, pero va impondre la norma que a soles es podrien tirar tomates despuix que sonara una carcassa i haurien de finalisar quan sonara una segona.

Entre 1975 i 1980 la festa va ser organisada pels Clavaris de Sant Lluís Bertran, que varen ser els que varen portar les tomaques, ya que abans cada participant els portava de la seua pròpia casa.

La festa es va fer popular en tota Espanya gràcies a un reportage emés en el programa de televisió Informe Semanal.

Des de l’any 1980 és l’Ajuntament qui proveïx de tomates als participants, sent cada any major el número de tonellades de tomates utilisats, aixina com el de visitants.

 

  • BOUS AL CARRER

    Orige: Regne de Valéncia.

Els Bous al carrer són un tipo de festa taurina popular que es practica en molts pobles del Regne de Valéncia, sobretot en les comarques de la Marina Alta, Alt Millars, Alt Palància, Baix i Alt Maestrat i el nort de la Plana Alta. És molt típic de fer Soltes de Vaques, que és lo mateix pero utilisant vaques. Si be se pot fer en qualsevol moment de l’any, en general coincidix en les festes patronals i la majoria se fan en agost.

Descripció

El carrer, típicament el més llarc i ample del poble, es tanca en unes tanques de ferro o fusta a cada entrada. A l’un i l’atre bando del carrer, se monten els carafals, que son com a places de bous fetes de ferro i que son desmontables. Estes permeten eixir i entrar fàcilment, i aixina se pot envestir al bou, fugir cap a dins i observar-lo sense perill.També se disponen grades de fusta nomenades triànguls i caixons a l’obert, que permeten amagar-se del bou.

Quan tots estiguen en el seu lloc – els atrevits avall i els més tímits dalt – se solta un bou al carrer o dins de la plaça. L’espectàcul consistix en eixir al carrer des dels carafals, envestir a l’animal, i córrer davant d’este bou.

N’hi ha una varietat que es diu Bous a la mar practicat en Dénia i Benicarló, en el qual en conte del carrer n’hi ha un jagant carafal, en forma d’arena, obert al mar. Ací l’objectiu és de fer entrar al bou a l’aigua.

  • BOUS A LA MAR

    Orige: Denia, Marina Alta (Regne de Valéncia), actualmente expandida por Benicarló (Regne de Valencia) y Alcanar Tarragona, (Cataluña)

Els bous a la mar es una festa patronal declarada d’interés turistic nacional,​ que se celebra en la localitat de DENIA, Alacant, Espanya, durant la segona semana del mes de juliol en honor de la Santissima Sanc. apart de les tancaes de vaquetes que van des de la part alta del poble (La Glorieta) fins la semiplaça de bous montada temporalment durant les festes en el port (l’atra mitat imaginaria de plaça seria el propi mar), en estes festes els participants tracten que les vaquetes caiguen a l’aigua.

 

  • MOROS I CRISTIANS.

    Orige: Regne de Valéncia.

Festes de Moros i Cristians d’Alcoy, Capità Cristià de la Fila Vascs, any 1973
Comparsa Guerreros de les Festes de Moros i Cristians de Capdet (Caudete, Albacete).

Festa en raïls molt fortes de la Comunitat Valenciana, en especial en les comarques centrals valencianes de L’Alcoya, El Comtat, La Vall d’Albaida i L’Alt Vinalopó, pero també en moltes atres comarques i poblacions repartides per tota la geografia valenciana.
Orígens

Per a trobar els orígens de la Festa de Moros i Cristians, hem de remontar-nos fins a l’Edat Mija i la tradició dels auto-sacramentals, a on el be contra el mal se representava en forma de dansa. Aixina, despuix de la guerra de Reconquista, el be i el mal se representa en els cristians i els moros. Pero sense cap dubte és a finals del sigle XVIII i principis del sigle XIX, quan la tradició de Moros i Cristians adaptà la forma que hui coneixem.
Festa

Les festes se componen de diferents actes, pero sempre conten en:

Entrades dels dos bandos. Solen fer-se per separat, per eixemple, el bando cristià pel matí i el moro per la vesprada.
Embaixades
Dia del Sant o Patró. Encara que en algunes ciutats, com és el cas d’Ontinyent, este esquema és ampliat i la trilogia passa a tindre quatre dies de festa consecutius.

El participants se dividixen en dos bandos: moros i cristians (en Toledo, per eixemple, apareix també el bando Judeu, encara que moltes vegades este es considera bando moro) vestits en recreació d’indumentària de l’Edat Mija, en molta fantasia, i époques posteriors (és possible vore comparses ambientades en trages de cine o militars actuals com el de la U.S. Navy, en el que desfilen els mariners de Fontanars dels Alforins)
Música
Pronte apareix la necessitat de crear una música específica per a les Festes, ya que fins al moment eren peces de “militars” les que sonaven. En l’any 1882 l’autor d’Alcoy Juan Cantó Francés (1856-1908) escriu Mahomet, un passodoble considerat com la primera obra per a les Festes de Moros i Cristians, encara que potser el passodoble Moro Guerrer de l’autor de Cocentaina Manuel Ferrando Gonzàlez (1840-1908) fora escrit en anterioritat.

JUEGOS VALENCIANOS

  • PILOTA DE VAQUETA.

    Orige: Regne De Valéncia.

La pilota de vaqueta és un dels tipos de pilota en la qual es juga a la pilota valenciana. Es denomina d’esta manera per estar construïda en pell de cuiro de vaca i «vaqueta» és el diminutivo de vaca en valencià.

La pilota de vaqueta està formada per huit triànguls de pell de bascoll de vaca cosits entre sí i replena de borra per a conseguir el pes oficial que té la modalitat d’adults de la pilota valenciana (entre 40 i 42 g) i un diàmetro de 42 mm. Es fabriquen de manera artesanal i per tant tenen un preu molt elevat. S’utilisa en la modalitat d’escala i corda, raspall i galocha.[1]

Les pilotes reben el nom del poble de procedència, com per eixemple, “la de Carcaixent”, “la de Casinos”, “la de Gandia”, entre unes atres. Una de les més acreditades és la fabricada per la família Álvarez de Carcaixent. Llevat de la Comunitat Valenciana no es fabriquen en cap atre lloc del món. De fet, són realisades per artesans i es parla d’una tradició heretada de pares a fills, de secrets professionals celosament guardats. Es diu que els piloters en l’operació de fabricar una pilota, quan aplega la part més difícil i compromesa que és la del cosit, es tanquen a soles per a que ningú puga vore com ho fan.[2]

 

  • TIR I ARRASTRE

Orige: Regne De Valéncia.

El Tir i arrastre és un deport hípic valencià. La seua practica està estesa per tot el territori valencià.

Orige

L’orige d’este deport valencià pareix que prové dels anys quaranta, quan un tractant de bésties, Ramón Tamarit, venia els seus animals en la fira d’animals que es celebrava en Valéncia dins de l’antic llit del riu Túria, entre el pont dels Serrans i el de la Trinitat.

Quan el venedor tenia un comprador interessat, per a ensenyar-li la valia de l’animal en faenes agrícoles i de transport, acostumava a enganchar-ho a un carro en una gran càrrega i fer-ho evolucionar per on n’hi havia més dificultats, prop del riu, que era zona arenosa.

Més avant, estes exhibicions es varen convertir en deport, utilisat pels llauradors valencians per a resoldre disputes i desafiaments, imponent-se la pista d’arena com a lloc de competició i estandarisant-se unes regles bàsiques. S’utilisen els cavalls de camp o percherons, grans, forts i robusts, que arrosseguen treballant grans pesos, i que estan familiarisats en l’esforç.
Varietats

Atres varietats d’este deport són les següents:

Tir i arrastre.
Tir al gat.
Tir al piló.
Corregudes de Joyes.

INSTRUMENTOS DE MUSICA VALENCIANOS

 

  • DOLÇAINA i TABALET.

    Orige: Regne De Valéncia.

La dolçaina o també coneguda com a chirimita, charamita i, dialectalment, donçaina o gaita, és un instrument tradicional de vent de llengüeta doble de la família de l’oboe. Va molt lligat a un atre instrument musical típicament valencià com és el tabalet.

Té forma cònica i uns 30 centímetros de llongitut. El qui toca la dolçaina és un dolçainer. En la classificació de Hornbostel-Sachs se troba en el grup 422.12, dels aeròfons de llengüeta doble i tubo cònic.

Atres tipos de dolçaines
També existixen instruments derivats de la dolçaina o pareguts en atres regions, com per eixemple la dolçaina castellana (que pot tindre claus), la dolçaina aragonesa, la bombarda (típica de la bretanya francesa), la gralla catalana, la gaita navarra…

Tabalet

El tabalet o tabal, és un instrument típic valencià que va lligat a la dolçaina. És un tambor chicotet que es toca acompanyant a la dolçaina.
El tabal és l’instrument de percussió que sempre acompanya a la dolçaina. Els dos instruments són complementaris, no solament en el Regne de Valéncia sino també en atres llocs on existix la dolçaina, si be en atres llocs el tabal se substituïx per la caixa (Castella) o per un tabal més gran (Turquia).

Bàsicament es tracta d’un tambor més alt de lo normal (uns 20 cm.) i d’un diàmetro de 30 cm. aproximadament que va tensat per cordes les quals se tensen mediant unes peces de cuiro a modo de trapezi. Sol anar adornat d’un bordó que fa les voltes de veta transportadora per a portar-ho a modo de mochila.

Fan de percussors unes baquetes d’uns 25 cm. de llarc aproximadament.

 

  • TRUC (Joc de cartes)

    Orige: Arap, i extes per tot lo Regne de valencia, Regne de Mallorca y Albacete.

El joc del truc és un joc de cartes, possiblement d’orige àrap, que es juga en moltes parts del Regne de Valéncia, aixina com a atres zones no valencianes (com Albacete, encara que en regles llaugerament diferents). Generalment es juga entre dos parelles. Les expressions del joc (“truque”, “quatre val”, etc.) es fan en valencià, encara que els jugadors parlen atra llengua. També es molt popular en les Balears a on es fan campeonats de TRUC.

Els territoris a on es juga al truc i la seua popularitat en Regne de Valéncia el destaquen com a joc, de manera similar a com la pilota es considera el deport. De fet, alguns moviments culturals, associacions, falles o grups musicals fan del truc un símbol.

També està molt estés a Argentina, Uruguay, i atres zones d’Amèrica.

El joc consta en realitat de dos jocs paralels: l’envit i el truc. L’envit es juga en la primera ronda de les tres cartes que es tenen en la mà, i el truc, el joc principal, es juga en les tres rondes.

 

COMIDAS VALENCIANAS

  • PAELLA

    Orige: Regne de Valéncia.

On es menja: Europa Occidental, Amèrica, Amèrica Llatina, Filipines.

Ingredients destacats: Conill, pollastre, bajoca, fesol, safrà

La Paella valenciana és un plat típic valencià originari del Regne de Valéncia. El seu nom prové del llatí patella, una espècie de barco.

Molts són els que asseguren tindre l’autèntica recepta de la paella. Açò és impossible puix la característica fonamental d’este plat és precisament que s’usen els ingredients que hi ha en la zona, tenint com a denominador comú l’arròs i l’instrument a on se cuina, també denominat paella pero en dos anses i sense mànec.

La paella seguix sent el plat valencià més representatiu de la nostra gastronomia inclús fòra d’Espanya, o a lo manco el que més se coneix. Pero també és un gran tema de debat sobretot entre els valencians i el restant d’espanyols que moltes voltes fan la seua pròpia versió de la paella. Pero per als valencians, este plat no deu ser font d’improvisació, puix hi ha diversos tipos de paella que conten en la seua pròpia recepta. Per això és difícil saber exactament quants tipos de paella existixen ya que per als més tradicionals la paella mixta és una invenció i no deuria considerar-se-la com a plat tradicional, en canvi, per a uns atres la paella porta aus i marisc. Per això podem trobar paelles tan diferents com la marinera, la de montanya, la de l’horta, etc.; totes bones de menjar i totes autèntiques.

Orige

L’orige de la paella és accidental i per necessitat. Fon un llaurador de l’albufera el que va començar a cuinar l’arròs, els conills de mont i els ànets que caçava. És possible que fora l’Albufera de Valéncia pero albuferes va haver en tot el llitoral valencià.

Ingredients

400 gr. arròs.

1/2 litro d’aigua.

250 gr. de conill.

400 gr. de pollastre.

16 caragols.

120 gr. tomata rallada.

120 gr. fesols de garrofó.

120 gr. fesols secs.

100 gr. bajoquetes.

4 bris de safrà.

Romer fresc.

1 culleradeta de colorant.

1 cullerada de pimentò.

Oli d’oliva.

Sal.

  • ARROS A BANDA

    Orige: Denia, Regne de Valencia. (tambe es menja en les Illes Balears i Catalunya)

L’arròs a banda o arrossejat[1] és un dels plats més típics i coneguts de la gastronomia valenciana i també és un dels arrossos valencians més apreciats. S’elabora en tota la geografia valenciana.

Ingredients

1,5 quilo de morralla.

2 nyores.

2 tomates.

3 caps d’alls

1 got d’oli d’oliva.

Safrà.

Sal.

2 pebreres.

1/2 quilo d’arròs.

 

  • ARROS AL FORN

    Orige: Regne de Valéncia

L’Arròs al forn o cassola és un plat molt típic i familiar de la cuina valenciana. Normalment es sol menjar, sobretot en casa, elaborant-se per a la família.

Història

Pareix ser que l’orige de l’arròs al forn naix per a poder aprofitar els restants de l’olla.

Ingredients

1/2 quilo de costelles de porc.

1/2 quilo d’arròs.

1/4 de quilo de cigrons.

Botifarres de carn o d’arròs.

Cansalada virada.

Tomata sancera i triturada.

Nyora (opcional).

Alls.

1 creïlla.

Safrà.

Oli d’oliva.

  • Sal.

Aigua.

 

  • ARROS EN COSTRA

    Orige: Elig (Regne de Valéncia)

El arròs en costra ès un arròs típic de la ciutat d’Elig i de diverses poblacions del sur de la Província d’Alacant. La seua diferencia més característica es que té una “costra” elaborada en ous.

Ingredients

1/2 conill.

1/2 pollastre.

100 gr de blanquet.

1/2 kg d’arròs.

6 ous.

Oli d’oliva.

Sal.

Jolivert.

Tomaca.

 

  • ARROS MELÓS EN BOGAVANT

    Orige: Regne de Valéncia.

Es tracta d’una recepta de la cuina tradicional valenciana, cuyo ingredient estrela es ni mes ni manco que el bogavant, tot un luxe.

Per a els que estimen la bona cuina este arros caldós d’orige valencià es un plat indispensable en les seues dietes. Si t’agrada el marisc, este es el teu plat.

A diferencia d’atres arròs, este es de textura melosa, lo qual ho fa molt, molt abellidor. Els seus aromes i tasts ho fan incomparable.

 

  • FIDEUÀ

    Orige: Gandia (La Safor) Regne de Valéncia.

La fideuà o fideuada, és un plat típic valencià originariament provinent de l’elaboració de la Paella Valenciana en fideus, en conte d’utilisar l’arròs com a ingredient principal.

S’elabora especialment en la ciutat de Gandia i la comarca de La Safor, encara que la seua elaboració està estesa per tot el territori valencià. La fama de la fideuà és internacional.

 

  • ALL I PEBRE

    Orige: Catarroja, (Regne de Valéncia).

L’all i pebre, es una tipica salsa valenciana utilisada per a cuinar peixcats. El variant mes famos d’este plat, que utilisa anguiles en la seua composicio, ha conseguit una total supremacia sobre el restant per lo que actualment lo usual es referir-se en el nom d’all i pebre a l’all i pebre d’anguiles.

Orige:

Els peixcadors de Catarroja, en una epoca en la que la captura de l’anguila era abundant, començaren a utilisar en les seues llares a este peix d’aspecte allargat en alguna de les seues receptes. Corrían mals temps i les families s’abastien principalment dels productes que la terra i el mar els oferien. D’ahi naixque la cridada’ humil cuina del peixcador’. Pero molt ha plogut des de llavors i l’abundancia d’este peixcat, en apariencia de serp, ha passat a ser no tan boyante i a obligar als restaurants a comprar l’anguila en piscifactorías de pobles propencs.

Ingredients:

1 quilo d’anguiles,
1 got d’oli d’oliva que no estiga ple del tot,
2 caps d’alls,
1 cullerada gran de Pebre (Pebre-Roig),
1-2 cireretes (segons lo picant que vos agrade),
creïlles,
aigua.

 

  • ESPARDENYÀ

    Orige: Regne de Valéncia.

L’espardenyà, es un plat valencià que rep este nom per l’estranya mescla d’ingredients que ho componen. Es un plat similar a l’ALL i PEBRE pero que ademes d’anguila inclou diversos tipos de carn, generalment pollet encara que tambe es comu afegir-li anet o conill i fins i tot ous escalfats.

L’orige d’esta recepta
se situa en les vores del llac de l’Albufera, situat apenes a uns deu quilometros al sur de la ciutat de Valencia.

Historia
Esta es una recepta relativament jove, creada a principis del segle XX i sobre tot es una recepta casual.
En l’epoca de l’arreplegada de l’arros, aplegaven multitut de jornalers al municipi de SOLLANA -atres diuen que prop del MOLÍ de BALDOVÍ (Sueca)-, els jornalers passaven el dia en la marjal, a on menjaven, portant els aliments per a elaborar el dinar.
Un dia un par de colles de jornalers havien quedat en el TANCAT de Bala, a on anaven fer el dinar, uns portaven aliments per a elaborar la tipica paella Valenciana i l’atra colla lo necessari per a elaborar atre dels plats tradicionals Valencians l’ALL i PEBRE
al preparar totes les coses per a fer el dinar, se donaren conte de que no havien portat arros, per lo qual no se podia preparar la Paella, aixina que combinaren tots els ingredients i elaboraren una ESPECIE de BATIBURRILLO, que no se sabia be lo que era, a lo que un dels comensals la cridà ESPARDENYOT, fent alusio a una expressio Valenciana.

 

  • ESGARRAET

    Orige: Regne de Valéncia.

L’esgarradet o esgarrat, és una tipica picadeta o tapeta valenciana molt popular en tot el territori valencià, feta a base de verdures fresques. Consistix en una espècie d’ensalada feta en pimentó roig torrat, abadejo en saladura, alls i oli d’oliva, acceptant també olives negres. El nom prové del fet que per a preparar el plat es necessari esgarrar tant l’abadejo com el pimentó en fines tires.

És una de les tapes típiques valencianes ya que el sabor salat de l’abadejo contrasta en la dolçor del pimentó i el suc que solta este s’entremescla en l’oli d’oliva el que fa que siga molt comú mullar trossos de pa en el plat.

Ingredients

All.

Pimentó roig.

Abaejo.

 

  • ALLIOLI

    Orige: ¿?

    A on es beu: Valencia, Illes Balears, Aragó, Italia, Sicilia, Murcia y Albacete.

L’allioli és una salsa típica valenciana, formada per l’emulsió d’oli d’oliva i all. És espessa i de color groguenc (o verdenc, depén de l’oli d’oliva amprat) que es fa picant a l’emulsionar els alls en l’oli d’oliva, i es pot posar una miqueta de suc de llima i eventualment sal tot en un morter.

És una salsa típica del mediterràneu occidental, a on se troba en Occitània (especialment en la Provença, la costa del Llenguadoc i les valls Occitanes d’Itàlia) – allioli – en la Comunitat Valenciana – en Andalusia – Ajoaceite – en Aragó – Ajolio – i en Itàlia (especialment Sicília) – Aioli -. Hui en dia és una salsa internacionalment coneguda i per tant se pot trobar en molts llocs a on en el passat no era habitual.

L’allioli és una salsa típica de la gastronomia valenciana. Sol amprar-se com a condiment en alguns plats, en especial en preparacions a base de peix o marisc, a voltes com una salsa servida per separat. També acompanyat d’alguns arrossos o de fideuà.

Orige

El seu orige no està clar, pero els romans i egipcis preparaven salses similars.

Aixina puix el seu orige es remontaria als temps dels romans, els qui ho haurien obtengut dels egípcis i ho varen generalisar per Italia i Sicília.

Els andalusos ho haurien portat cap al nort, la recepta del qual se manté hui en dia, estenent-se cap a la Provença i les Illes Balears. En la seua versió original consistia en una machacada d’alls i oli d’oliva lligat fins a formar una crema. Fins i tot hi ha morters ceràmics especials per a tal fi.

L’orige mediterràneu també és molt provable, puix que esta salsa és habitual i tradicional en gran part del Mediterràneu occidental i que en l’oriental també ha hagut des de sempre salses en oli d’oliva i all.

Per una atra banda, se sap que en Valéncia, Alacant, Múrcia i Albacete, els íbers ya ho consumien. L’all procedent de les Pedronyeres i l’oli de les montanyes d’Alacant.

És costum per a acompanyar carns a la brasa o creïlles al caliu o bollides. És habitual, en terres valencianies, menjar-ho en tot tipo d’arrossos o paelles, especialment les de base de peix, com ara la fideuà o l’arròs a banda.

Ingredients

Alls

Oli d’Oliva

Sal

Suc de llima (opcional)

DULCES VALENCIANOS

 

  • ORCHATA I FARTONS.

    Orige: Regne de Valéncia.

Tipo beguda Beguda vegetal sense alcohol
On es beu Comunitat Valenciana
Ingredients destacats Chufes, aigua i sucre
Orige Horta de Valéncia

L’orchata (derivat d’ordi, i relacionat en ordiat, per via del mossàrap valencià)[1] és una tipica beguda valenciana feta a base de chufes de la comarca de L’Horta de Valéncia i sobre tot d’Alboraya. S’elabora en tot el territori valencià. També es pot fer en armeles, arròs o algunes llavors.[1]

La seua fama és mundial, en especial en tot el territori valencià i espanyol.

Propietats

L’orchata és digestiva. Ya en l’antic Egipte utilisaven la chufa per a solucionar dolors d’estòmec o com diürètic.

També és una font d’energia. La chufa aporta energia i vitalitat, per lo que és molt recomanable en chiquets, vells, deportistes o persones en anèmia o que estiguen travessant una etapa de més debilitat o fatiga.

També és rica en nutrients. Conté minerals com el fòsfor, el magnesi, el calci o el ferro, i també conté vitamina C i vitamina E.

Fartó

El fartó és un dolç típic valencià que naixqué per a acompanyar a l’orchata. Els fartons més famosos són els Fartons Polo d’Alboraya, encara que s’elaboren també de manera artesanal en molts puestos de la geografia valenciana.

  • BUNYOL

    Orige: Regne de Valéncia.

El bunyol és un dolç valencià. En parlar de bunyols, en Valéncia els associem a les nostres festes principals. Sobretot a les Falles, a la Fira de juliol i a Tots Sants.

Per estes dates en gran numero d’establiments i en numeroses parades a l’aire lliure nos oferixen els tipics bunyols acabats de fer i calents, per a consumir-los en un bon chocolate o a soles.

Ingredients

Farina.

Aigua.

Rent i sucre per damunt.

Oli per a fregir-los.

 

  • PANQUEMAO

    Orige: Regne De Valéncia y Murcia.

Dolç tipic de la provincia d’Alacant i Regio de MURCIA, que se consume practicament en tot el Llevant espanyol, a on rep noms molt distints segons la comarca. En Semana Santa, en tota la Comunitat Valenciana se menja la mona de Pasqua que està elaborada en els mateixos ingredients, si be porta un ou cuit en el centre i pot portar adorns adicionals.

PD: Una de les localitats mes conegudes pel seu Panquemaos, es la localitat valenciana de Alberich 🙂

Caracteristiques

Te un tast dolç, en l’interior blanc i tou, i una capa exterior de color oscur i rossejat, com si estiguera un poc cremat, d’a on rep el seu nom.

En Semana Santa i Pasqües, se sol consumir en tota la Comunitat Valenciana i alrededor, la famosa Mona de Pasqua. Generalment, es un dolç elaborat en la mateixa massa que l’escampella, nomes que sol anar acompanyat d’un ou cuit en el centre de la mateixa. En els ultims temps s’ha posat de moda elaborar congrets en formes curioses, d’animals com cocodrils, serpes, etc, que porten l’ou en la boca. Es comu l’expressio “anar de mona”, que fa referencia a eixir a berenar este dolç a algun lloc del camp en familiars i amics durant els dies de pasqua.

L’antecedent d’este producte ho trobem en la “MUNNA”, terme arabic que significa ‘PROVISIÓN de boca’, regal que els moriscs feen als seus senyors.

Atres noms
Encara que el nom mes comu i utilisat es el d’escampella (toña), segons la població o la comarca se li sol coneixer d’atres moltes formes, tals com PANQUEMAO (en referencia a la seua apariencia). Atres noms que se donen son PANOU, el qual sol tindre un capucho de clara d’ou damunt, FOGASSA, o FOGASETA que es com se la coneix en la comarca alacantina del Baix VINALOPÓ o el de mona en les localitats de la Vega Baixa.

Varietats

Roll: De la mateixa massa que el panou, en forma redona i un forat en el centre.

Roll de Tapet : De la mateixa massa del panou, en la forma mes pareguda a un pa redo, i sense la clara de l’ou per damunt.

MOUNA i mona de Pasqua : De la mateixa massa del panou, pero en tamany menor, i en formes per als mes menuts. Se SUELE posar un ou bollit de colors, o fins i tot ou de chocolate.

Coques de Passes i Anous, tambe cridades Coques de Passes i Anous:1​ La massa del panou, pero acompanyada per estos fruts secs. Segons en quina panaderia se faça, haura d’un tipo u atre, i fins i tot en mes ingredients.

TRENA: En la massa de la mona se fan dos cordes que s’entrelliguen, despres se recobrix en merengue i sucre i se cou, quedant damunt una capa caramelissada.

TOÑITES: Es el variant menuda de la TONYA i en llocs com en VILLAJOYOSA es comu en estiu fer sandwichos en TOÑETES partides per la mitat en un tros de gelat de barra dins.

  • COCA DE LLANDA

    Orige: Regne de Valéncia

El consum i l’elaboració de la Coca de llanda és general en tota la nostra Comunitat Valenciana, tant a nivell comercial com casolà.

Rep el nom del mole rectangular de llanda a on la cuinen. Encara que tenen receptes similars, segons les comarques, reben noms diferents:

En la Provincia d’Alacant la nomenen coca bova i coca secreta.
En la Provincia de Castelló es diu coca mal feta i coca mida.
En la Provincia de Valéncia, es diu coca de llanda i coca de mida.

Es pot ficar o no armela per damunt.

Ingredients

Els ingredients són els següents:

Sucre 500 g.
Farina 500 g.
Llet 500 g.
0li 250 g.
Ous (4).
Paperets de llimonada 4
Llima rallada.
Armela (Opcional)

 

  • MONA DE PASQUA

    Orige: Alberich, Ribera Alta (Regne de Valéncia), pero que tambe se dona en certes zones del Regne D’Aragó, Catalunya i Murcia.És una torta de la Pasqua de la qual la seua degustació simbolisa que la Quaresma i les seues abstinències s’han acabat.

Orige
El nom prové de munna, terme àrap que vol dir “provisió de la boca”, regal que els moriscs feen als seus senyors. El poble que més fama té en la fabricació d’este producte alimentici és el d’Alberich (Ribera Alta, Valéncia) encara que també pot trobar-se pels pobles que estiguen prop a on es consum durant tot l’any. En tot i això en la major part de Valéncia el seu consum està més restringit a la Pasqua i en alguns pobles de l’interior, ademés, el dilluns de Sant Vicent Ferrer. En les Illes Balears i Catalunya se menja a soles el dia de Pasqua.

Elaboració

Els seus ingredients són farina, sucre, ous i sal. És una massa de la qual la seua elaboració requerix molt de treball ademés d’una hora de repòs prèvia a la seua cocció.

Sol consistir en una coca redona elaborada en la mateixa pasta que la tonya i que porta uno o més ous durs damunt, encallats dins de la pasta, com a element decoratiu. En certes zones te la forma d’algun objecte o animal: porcs, dragons, serps.

Mona valenciana
En Valéncia existixen diverses varietats, sent la que se consumix durant tot l’any coneguda com pacremat o tonya. La que se consumix durant les festes de Pasqua és un congret elaborat en la mateixa massa que el pa cremat que porta u o varis ous (depenent de la grandària) en la corfa pintada. Estos ous són introduïts com element decoratiu encara que també ajuden a donar forma al dolç. Les formes són molt diverses encara que solen ser d’algun animal com una serp, fardacho o mona. Finalment, està recoberta per anisets de colors.

Mona catalana i balear
Mona típica catalana

En Catalunya i Balears la mona ha anat evolucionant a lo llarc del temps, i hui en dia conviuen diferents tipos de mones tradicionals. La més antiga és com la valenciana, que en alguns casos pot tindre forma de corona o en atres de punt. Un atra mona tradicional manté els ous cuits, que solen pintar-se de colors, pero la base se fa de bescuit i s’ompli de crema i de chocolate o melada, es cobrix de crema catalana cremada en la superfície horisontal i d’armeles en els costats. En el temps se van adornant cada volta més les plomes de colors, de pollastres i de dragees de chocolate cobertes de glassa de colors. En Menorca solen estar, ademés, cobertes de merengue. Poc a poc, els ous de gallina s’han anat substituint -encara que encara són molt populars també- per ous de chocolate. Més en avant, els adorns de chocolate prenen cada volta més importància i, actualment, algunes mones fetes per mestres pasticers són escultures, que poden alcançar grans dimensions, fetes únicament en chocolate negre.

Costums

La mona se sol consumir durant el berenar dels dies de pasqua acompanyada de llonganiça de Pasqua sent costum cascar l’ou en la front d’un atra persona. També és possible acompanyar-la de chocolate si la mona ha segut coberta de sucre i carix d’ou cuit. És tradició anar d’excursió al camp a passar la vesprada menjant la mona i jugar en algun cacherulo.

Tradicionalment el padrí regala la mona al seu afillat el Dumenge de Pasqua despuix de missa. El Dilluns de Pasqua és tradició que es reunixquen dos o tres famílies o un grup d’amics i que vagen a menjar la mona junts a algun lloc en el camp o en la plaja i ha acabat donant nom al dia, que per a molts és el “dia de la mona.

El alguns llocs també es va els dimarts i en uns atres inclus s’allarga fins a la festivitat de Sant Vicent Ferrer.

 

  • COCA CRISTINA

    Orige: Regne de Valéncia.

La coca Cristina és una deliciosa especialitat de tota la Comunitat Valenciana i és típica de Nadal, encara que en alguns pobles les elaboren durant tot l’any.

Caracteristiques:

Se presenten sobre una oblea, tenint forma circular en uns deu centimetros de radi i degut a no portar llevat apenes un centimetro d’alçada. Se polsegen en sucre abans d’HORNEAR per a que s’ablame, existint variants a les que se li afig trossos d’anous i fins i tot carabassa en la massa.

Ingredients

S’elaboren en estos ingredients:
Ous.
Sucre.
Armela molta fina.
Ralladures de llima.

 

  • ARNADÍ:

    Orige: Regne de Valéncia.

L’arnadí és un dels dolços més antics de la Comunitat Valenciana. També rep el nom de carabassa santa o moniato sant.[1] Data dels sigles IX-X.

És tipicament valencià, en un nom intrigant i fascinant, ya que provablement “arnadi” és un vocable àrap. Era comú en les festes i els menjars familiars organisades pels moriscs valencians i, conten que, en l’expulsió de 1606 les dones preparaven arnadí en cantitat per al viage, donat que és un menjar molt nutritiu i consistent, pero aprofitaven per a amagar dins de la dolça piràmide les joyes i monedes d’or i argent per a evitar les possibles, i casi segures, rapinyes de l’Inquisició.

Sobretot el trobem en La Costera, en La Ribera Alta, en la Safor i en algunes comarques de Castelló.

És un dolç cassolà i tradicional, de color dorat, decorat en tocs blancs d’armela o de merengue.

Ingredients

S’elabora en els components següents:

Carabassa o moniato bollits, 1 quilo.
Sucre, 1 quilo.
4 ous.
Canella.
Ralladura de llima.
Armela molta.
Anous.
Pinyons.

  • CACHAP

    Orige: Paterna, Regne de Valéncia)

És un dolç típic de la localitat valenciana de Paterna. Elaborat en el “El Horno del Rosario”, o de “Nuestra Señora del Rosario”, conegut com “La Casa del Cachap”, que és un forn que conta en una antiguetat de casi 200 anys ya que va ser inaugurat en l’any 1829.

El cachap està fet de fi fulloldre i d’una crema colocades en capes i la seua elaboració artesana data del sigle XIX. El procés d’elaboració, creat i realisat sempre en el Forn del Rosari, ha anat traspassant-se a lo llarc de varies generacions fins nostres dies.

Història
Segons les tradicions oral, els primers dolços realisats en este forn morú d’uns 200 anys de la Vila de Paterna (Valéncia), foren obra de don Celestí Monrabal, naixcut en el sigle XVIII en Manises (Valéncia).

Es gràcies al seu fill, el jove don Marià Monrabal, del que s’obtenen els primers documents històrics relatius a l’elaboració artesanal de pasticeria en l’any 1829. Aixina queda reflectit en les successives ceràmiques arreplegades a lo llarc del temps en les parets interiors del forn.

El mestre pasticer don Marià Monrabal, seguint la tradició de son pare, ya elaborava uns dolços ensaginats que cap a l’any 1830 començaren a establir-se com dolç típic de la Vila de Paterna.

Estos coneiximents de don Marià foren transmesos al seu fill, don Antoni Monrabal, qui continuà en la tradició familiar de son pare i yayo. Els dolços ensaginats continuaren realisant-se durant este periodo, encara que, no obstant, no queda constància escrita de si tenien nom i qual poguera ser.

Don Antoni, en l’any 1891, agregà a la ceràmica de la Verge del Rosari la seua ceràmica personal.

El nom propi actual d’este dolç s’adquirix sent el fill de don Antoni, don Benjamin Monrabal, el mestre pasticer. Fon en l’any 1923, en les núpcies del “Tio Cachapot”, veí de Paterna i amic de la família, qui oferí este pastiç als comensals del seu convit. El pastiç tingué tal acceptació que, a partir d’eixe moment, se li coneixeria com a “Cachap”, en honor al “Tio Cachapot”.

Don Benjamin Monrabal agregà la seua ceràmica personal en l’any 1957. Este tingué un fill, don Benjamin Monrabal, que també continuà en la tradició familiar.

Manuel Sànchez, empleat de Benjamin Monrabal, continuà des de l’any 1947 l’elaboració dels Cachaps.
Elaboració
La recepta la tenen des de l’any 1829 i la passen de generació en generació, mantenint en secret la recepta de la crema, que diuen ve com llegat dels àraps. ¡Inclús la tenen patentada per a evitar imitacions!

Està farcit de crema, formant unes barres, i es talla a trossos de la grandaria adequada. Es fan tres talls, en la superficie, i quan estan a punt es fiquen al forn.

En gelat els unten en gelatina i els esguiten en sucre molt.

BEBIDAS VALENCIANAS

  • MISTELA.

    Orige: Regne de Valéncia.

Mistela (del llatí mixtella, es dir: mesclilla) és el nom que reben diversos licors elaborats mediant la mescla d’alcohol en ingredients vegetals que afigen sabor, com el most de raïm o diverses classes d’herbes aromàtiques. Se tracta de begudes dolces que se consumixen com aperitiu o acompanyament al degustar dolços. En el cas de la mistela feta en most, la presencia de l’alcohol impedix que se produïxca fermentació.

La mistela (també cridada rom en alguns àmbits populars) és típica de moltes zones de Valéncia; entre elles la Marina Alta, Turís, Monserrat, Utiel, Requena i Chest; en la província de Granada, més concretament els pobles del voltant de Serra Nevada com els del Marquesat del Zenete i els de la comarca de l’Alpujarra Granadina; també en la província d’Almeria, en l’Alpujarra Almeriense i en municipis de la comarca de l’Almanzora i Serra dels Filabres com Chercos; i el surest de la província d’Albacete.

El número d’ingredients pot anar variant al gust o segons la zona, seent la seua base un licor d’alta graduació (aiguardent, generalment) i el suc de raïm (most), mesclant-se en distints tipos d’edulcorants (sucre blanc, sucre moreno, mel) i adobat en aromes naturals (clau, canella en rama, grans de café, peladures de llima i taronja, herbes i espècies varies).

Vi de mistela

El vi mistela o de mistela és un vi molt dolç que s’elabora en un most molt ric en glucosa, se’l consumix directament o se li utilisa per a preparar atres vins, al ser molt dolç és un dels preferits com a “vins de missa” de la llitúrgia catòlica.

 

  • HERBERO.

    Orige: Regne de Valéncia.

L’herbero, conegut popularment també com a herberet, és una beguda alcohòlica típica de les comarques del Comtat, l’Alcoyà i la Vall d’Albaida, en la Comunitat Valenciana, aixina com en les poblacions que envolten a la Serra de Mariola, d’a on pren el seu nom original.

Marques comercials d’herbero són Licors Sinc i Pastor. En les herboristeries d’Alcoy i Cocentaina es venen també bosses en mescles d’herbes per a poder fer l’herberet de forma casolana.

Per a preparar-lo cal posar les herbes en aiguardent o cassalla.

Bàsicament les herbes necessàries per l’elaboració d’un bon herbero són:

Camamila
Arrel de Panical
Fenoll
Poliol blanc o poliol menta
Sàlvia
Rabet de gat
Timó real
Ruda

La seua elaboració està regulada com a Denominació Geogràfica, en el nom d’Herbero de la Serra de Mariola, controlada pel consell regulador de les «denominacions específiques de begudes espirituoses tradicionals d’Alacant» junt en l’anís coloma, el cantueso i el Café Licor d’Alcoy.

Ingredients (Herbero d’Alcoy)

Mig litro d’anís dolç
Mig litro d’aiguardent

Una branca de:

Timó real
Pebrella
Poliol
Sàlvia
Cua de gat
Camamilla
Menta
Fenoll
Cua de cavall
Romaní
Espígol
Un parell de fulles de llimoner

Maceració

Dins d’una botella s’introduïxen tots els ingredients i es deixa macerar entre una i sis semanes, depenent de la intensitat del sabor i del color que es desige.

Una volta acabada la maceració, es passa el beurage a una nova botella a on de normal, es deixen algunes herbes per a decorar i donar-li un sabor més fort.

 

  • CAFE LICOR (BURRET)

    Orige: Regne de Valéncia.

Tipo beguda Beguda alcohòlica
On es beu Zona nort de la província d’Alacant i en el sur de la província de Valéncia
Orige Alcoy

El café licor o burret és un licor de café elaborat en les comarques de l’Alcoyà i El Comtat, al nort de la província d’Alacant, aixina com de la Vall d’Albaida, al sur de la de Valéncia.[1] Sol beure’s en les festes de moros i cristians, a soles o barrejat.[1]

N’hi ha una beguda pareguda, nomenada licor de café o Licor Café, que s’elabora habitualment en Múrcia, sobre tot en els pobles. També és típica de la Gastronomia de Galícia. La diferencia entre les dos és que la segona és un licor dolç per a prendre en el postre.

Orige del “café” (café licor)

L’orige d’esta beguda, encara que un poc difús, s’atribuïx a l’época de la revolució industrial de la zona d’Alcoy. Els treballadors d’aquella época solien prendre el café que portaven en els seus termos en unes gotes d’aiguardent. Este café, ya fret despuix el pas de les hores, s’escomençà a fer popular, apareixent els primers fabricants que envasaven este tipo de beguda ya preparada.

Una de les versions de la seua creació conta que, el creador de la marca “Sancho”, (Jose Sancho Uris) descobrí, en les parets del Palau Comtal de Cocentaina, les instruccions per a la seua elaboració.

Elaboració

El café licor és una beguda esperitosa obtinguda per maceració de café aràbic de torrat natural en alcohol neutre d’orige agrícola, en una graduació alcohòlica compresa entre 15 i 25 % vol. i d’una coloració fosca. El periodo mínim de maceració del café en el alcohol és de deu dies.

Algunes de les marques comercials de café licor són “Cerol” i “Sancho” (que te un burret en l’etiqueta i d’ahí el nom de burret que a voltes se li dona a la beguda o ad algú dels seus combinats). Atres marques conegudes són “Truquet”, Vint-i-Set, Olcina i “Un colpet” de Pastor, encara que en una difusió inferior a les anteriors, en Alcoy el Pastor es igual o més coneguda que el Cerol i en Cocentaina el “Sancho”. Pero el nom pel que se coneix ad este licor fora d’estes comarques és “Burret”. També és habitual trobar-se un café de feta, és dir, fet de forma artesana i casolana, lo que seria illegal si s’utilisara com a negoci lucratiu, donat que, encara que esta recepta està a l’alcanç de tots, és necessari garantisar l’inspecció i el control sanitari per a la seua comercialisació.

La seua elaboració està regulada per la Denominació d’Orige Begudes Esperitoses Tradicionals d’Alacant junt en la del Anís Paloma de Monfort del Sit, L’Herbero de la Serra de Mariola i el Cantueso d’Elig.
Consum (“Mescles”)

Esta beguda es consumix sola, o combinada en atres rebent diversos noms cada combinat:

Plis-play o Burret: 1/2 de café licor i 1/2 de refresc de cola. Es pren en un got de tubo.
Plis-play en Casera: 1/2 de café licor i 1/2 de gaseosa.
Mentira o Mentireta: 1/3 de café licor i 2/3 de aigua-llimó o llima graniçada.
Barraqueta o Pingüino: 1/3 de café licor i 2/3 d’orchata de chufa valenciana.
Burret al llimó: 1/3 de café licor i 2/3 de refresc de llimó. (Coffe-Lemond)
Butanet: 1/3 de café licor i 2/3 de bitter sense alcohol.
Chinet: 1/3 de café licor i 2/3 de batut de vainilla.
Chocolater: 1/3 de café licor i 2/3 de batut de chocolate. Es barreja el café licor en el batut i se servix fret en un got de tubo en un gorret de nata montada i una canyeta de neula.
Mentira Socarrà (de Cocentaina): 1/2 de café licor i 1/2 de “Aigua llimó negre”.
Negreta o Moreneta: 1/3 de café licor i 2/3 de cervesa.
Sambori: 1/2 de café licor, 1/2 de refresc de cola i un chorret de Malibú.
Sanc alcoyana: 4/5 de café licor i 1/5 de aixarop de granadina.
Tio K-los: 1/3 de café licor i 2/3 de beguda energètica.

N’hi ha que afegir que la “Mentira” és originaria de Cocentaina ya que la mescla real és en “Aigua llimó negre”.

Creació de la “Mentireta”

Una història curiosa es la de la creació de la mentira (la beguda formada de graniçat de llimó i café licor).

En la primera mitat del sigle XX, com estava mal vist el consum d’alcohol en la via pública, decidiren en el bar de “El Palau” de Cocentaina, barrejar el café licor en Aigua-llimó Negre (la beguda típica de Cocentaina, graniçada i de color fosc) per aixina dissimular el marró del café en el del graniçat. Aixina podien consumir, tranquilament la seua beguda alcohòlica sense alçar les sospites. D’ahí el seu nom, mentira, ya que pareix aigua-llimó negre i no ho és.

 

  • BARREJAT (beguda)

    Orige: Regne de Valéncia.

La barreja és una beguda de licor consistent, com el seu nom indica, en una mescla d’aiguardent i de vi moscatell o mistela, o siga, vi dolç. La barreja més popular és aquella feta en moscatell i anís, que es barregen en parts iguals directament en un got chicotet i, normalment, allargat. També es pot preparar en brandy o cassalla. L’anís potser sec o dolç pero millor sec perque s’afig vi dolç. Se solia beure abans d’almorzar, especialment per a fer passar el fret. En l’actualitat és poc freqüent el seu consum, sent substituït pel rebentat (carajillo, en castellà).

La barreja és molt típica en Castelló prendre’s junt a una figa albardà o figa albardada, a bon matí, el dia gran de les Festes de la Magdalena, o siga, el primer dumenge quan se celebra la Romeria de les Canyes i els romers van a arreplegar la seua canya al Mercat Central situat en la plaça Major de la vila.

 

  • REBENTAT O CREMAET (Carajillo).

    Orige: Regne de Valéncia.

El rebentat o cremaet (carajillo, en castellà) és una beguda típica, que conté café, de la Comunitat Valenciana, sobretot de la ciutat de Castelló i la seua província.

En Castelló és típic demanar un rebentat quan fa fret. Se sol demanar de rom, anís, brandy o fins i tot de crema de whisky. És diferent el sabor i el gust perque l’alcohol es crema.

 

  • COCA COLA (ans KOLA COCA)

    Orige: Ayelo de Malferit, Regne de Valéncia),Posteriorment venuda als EE.UU d’America.

La Coca-Cola (popularment coneguda en anglés com a Coke) és una popular beguda de cola (això és: una beguda carbonatada dolça); produïda per The Coca-Cola Company. Es ven en botigues, restaurants i màquines suministradores en més de 200 països.

Història
Un invent valencià

Hui la Coca-cola és el refresc més famós del món. Lo que molts pocs saben és que va tindre el seu orige en el poble valencià d’Ayelo de Malferit, a on Batiste Aparici, Ricart Sanz i Enric Ortiz varen fundar una fàbrica de licors, en l’ any 1880, en la que varen crear, apart d’atres licors, un aixarop cridat Nuez de Kola-Coca, un licor dolç on la fòrmula del qual va donar orige a la Coca-cola. La fàbrica originalment es dia Aparici Sanz i Ortiz, encara que en els anys va canviar de nom vàries voltes.

La Kola-Coca, que estava feta a base de l’anou de kola africana (rica en cafeïna) i fulls de coca de Perú, tenia un sabor molt semblant al que té la Coca-cola i el mateix color. Aparici era l’encarregat de les vendes i de promocionar el producte per tot lo món. Este singular refresc pronte va començar a ser conegut a nivell internacional i a acumular numerosos premis a l’innovació com els que va consegur en Milà, Chicago, Londres o París, entre uns atres.

L’història va canviar en l’ any 1885. Aquell any Aparici es va desplaçar a un certamen de begudes en Filadelfia, a on va obsequiar en algunes mostres de la seua Nuez de Kola-Coca a varis representants de vendes americans. Casualment a l’any següent, el farmacèutic nortamericà John Pemberton va desenrollar una medicina en una mescla de fulls de coca i llavors de cola, a la que va cridar primer Wine Coca, per a convertir-se més tart en la que hui es la súperfamosa Coca-cola.

Cal explicar que en aquells dies resultava molt senzill plagiar una beguda perque lo normal era registrar les patents solament en acabant de que el producte tinguera èxit. I precisament este va ser el fatal error que va cometre l’empresa valenciana d’Ayelo de Malferit. Finalment, la Nuez de Kola-Coca va ser patentada en Espanya en l’any 1903, pero per a llavors ya era molt tart: la Coca-cola ya havia iniciat el seu imparable camí cap a la glòria en els Estats Units d’Amèrica.

En l’any 1953 l’imperi de Coca-cola buscava assentar-se en Espanya, i es va vore obligat a comprar els drets de l’aixarop de Ayelo de Malferit, davant els problemes llegals que podria ocasionar la tremenda similitut de les dos begudes. Varen pagar a Joaquim Joan Sanchís, el propietari en aquells dies, unes 30.000 pessetes, encara que no figuren registres de l’acort. Va ser un mal negoci puix si hagueren pactat un diminut percentage dels beneficis de la Coca-cola hui serien rics.

L’empresa valenciana a soles va mantindre el dret a seguir fabricant la versió alcohòlica de la Kola-Coca, un licor dolç que es pot mesclar en llet o aigua. Actualment, l’empresa d’Ayelo de Malferit perteneix a Joan Micó i conta en solament quatre treballadors. Coca-cola en canvi és una indústria súpermillonaria que triumfa en tot lo món. L’èxit i la fama han segut per als americans, pero per a l’història quedarà que la Coca-cola és un invent valencià.

L’història americana

El 8 de maig de l’any 1886 començava l’història de Coca-cola en Atlanta. El farmacèutic John S. Pemberton volia crear un aixarop contra els problemes de digestió que ademés aportara energia, i va acabar donant en la fòrmula secreta més famosa del món. La farmàcia Jacobs va ser la primera en comercializar la beguda en els EE.UU. a un preu de 5 cèntims el got, venent uns nou cada dia. Era solament l’inici d’una història de més de 120 anys.

Pemberton no va tardar en donar-se conter de que la beguda que havia creat podia ser un èxit. El seu contable, Frank Robinson, va ser qui va idear la marca i va dissenyar el logotip. Havia naixcut Coca-cola. En l’any 1891 es va fundar The Coca-cola Company, formada pel també farmacèutic Asa G. Candler, el seu germà John S. Candler i Frank Robinson. Dos anys despuix varen registrar la marca en l’Oficina de Registre de la Propietat Industrial dels EE.UU.

PERSONALIDADES VALENCIANAS

Mucho mas en nuestra sección de Hijos ilustres del reino valenciano

https://llibertadors.wordpress.com/hijos-ilustres/

 

  • SANT VICENT FERRER

    Orige: Valencia:(Regne de Valencia)

    Ocupació: Frare, Dominic i patró del Regne de Valencia.

    Llengua: Valenciana

    Epoca: ¿?

    Ideologia: Valencianisme

    san-vicente-ferrer-santo-del-dia-5-de-abril

Sant Vicent Ferrer, flare dominic, patró del Regne de Valéncia, naixqué en Valéncia el 23 de giner de 1350 i muigué en Vannes (França), el 5 d’abril de 1419. Reb el seu nou per nàixer el dia de la festivitat d’atre sant valencià: Sant Vicent Màrtir el 22 de giner. Fill del Notari Guillem Ferrer, i Constancia Miguel, que tingueren tres filles i tres fills (Bonifaci Ferrer) i Vicent Ferrer. Este últim va nàixer al acabar de patir la ciutat la peste negra. Pertenyien a una família acomodada del cap i casal. Estaben ben relacionats enn les classes altes, i allo li va permetre un bateig en ilustres padrins i el “benefici de Santa Anna” en la Parroquia de Sant Tomás.

Biografia
Els seus primers estudis foren en Valéncia, aon s’inicia en “estudis de latinitat”.

En febrer de 1367 pren l’habit tras ingresar al convent dels Domenec (orde de predicadors OP).

De 1368 a 1375 els seus superiros l’envien a ampliar estudis en Lleida, Barcelona i Toulouse. En Lleida donà classes com professor de Lógica, ya que en aquella época s’encontraba en esta ciutat l’Estudi General de la Corona d’Aragó. Sant Vicent Ferrer fon qui fundà l’Universitat de Valéncia. I ho feu en l’any 1411 i fa ara vora sis sigles.

Curiosament, este fet tant important, la creació de l’Estudi General, la seua fundació per Sant Vicent Ferrer, ha segut ocultat i silenciat per l’Universitat de Valéncia, que fa poc celebrà el V centenari de la mateixa. De sobte fan desapareixer 90 any de sa vida academica, de sa història. Aixina s’escriu, s’interpreta i se manipula moltes voltes l’història, inclús per part d’aquells que es creuen en possessió de la veritat cientifica i el dogma.

Decidí en son eloquencia i dots de persuació la resolució del Compromís de Casp, per la que es determinà la successió a la Corona d’Aragó, qüestió dinastica i politica molt greu en aquell moment, i ajudà a resoldre el Cisma d’Occident, que fon el gran escandal de l’Iglésia Catòlica migeval.

No coneguem be els valencians la vida i obra, l’importància historica, de Sant Vicent dins de la societat civil, de la societat politica i de la societat religiosa valenciana de son temps. No coneguem tampoc la gran llavor d’evangelisació que va fer recorrent a peu no sols Espanya, també bona part d’Europa, faena a la que se dedicà en exclusivitat, molt tart, quan ya havia complit 50 anys, que en aquell temps era més de la mija de vida de la gent. Lo que desgraciadament sabem de Sant Vicent Ferrer és una gran mentira: que quan se n’anà de Valéncia s’espolsa les espardenyes. Cap historiador, cap biograf del sant, conta en ninguna part i moment que això passara. Nomes u, l’historiador Diago diu que ell una volta va sentir que díen, que corria un remor, de que Sant Vicent un dia es cabrejà de la manera de ser dels valencians, i al eixir de Valéncia se llevà les espardenyes i se les espolsà, en senyal de que no volia tornar a saber res mai més d’aci. I este simple remor és l’únic que ha quedat gravat a foc en la ment dels valencians. Apart de que cap historiador ho documenta, cal apuntar aci que això de les espardenyes és una llegenda que se diu i s’ha escrit de casi tots el sants d’Italia. En cadascu dels seus pobles se conta lo mateix, pero canviant-li el nom al sant.

Creació d’Espanya
Gràcies a Sant Vicent Ferrer existix hui Espanya, es fundà Espanya. Més, en este punt, hem de subrallar un fet que sempre fa pensar. Arago, Catalunya i Valencia tenien que enviar els seus compromisaris a debatre i votar quin dels candidats tenia el millor dret per a heretar la Corona d’Arago. Sant Vicent Ferrer anà per el cupo que corresponia a Valencia, pero, desgraciadament no escollit pels valencians. El Parlament valencià estava dividit en dos – és una connotació histórica dels valencians estar sempre dividits i enfrontats – i no se ficaven d’acort en nomenar la terna que tenia que anar a Casp. El Parlament de dins tenia els seus candidats i el Parlament de fora, que es reunia en Paterna, tenia una atra terna. Com no se ficaven d’acort, el Parlament de Catalunya propongué, i el d’Arago acceptà, que en nom de Valéncia acudiren a Casp: Sant Vicent Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Protestà el Parlament de Valéncia per lo que entenia una intromissió i el Parlament de dins propongué a Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Aragonesos i catalans no acceptaren esta proposta, per ser la de la mitat del Parlament de Valéncia, i al final decidiren conjuntament que fora el Governador i el Justicia d’Aragó els qui nomenara la terna que deuria acodir a Casp: Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Sant Vicent Ferrer.

Cisma d’Occident
I fon la decisiva intervenció de Sant Vicent Ferrer la que va resoldre també el Cisma d’Occident en l’Iglesia, on hi havia tres Papes, produint situacions extranyes com en els casos de que cada convent o parroquia era d’una obediencia o atra. Cadascu seguia el Papa que millor li pareixia. I ho feu aprofitant que el rei Ferrando, al qui ell ajudà a coronar-lo d’Aragó, com li devia eixe favor, se’l cobrà fent-li firmar el decret de sustraccio d’obediencia al Papa Benedicte XIII, el seu amic, l’aragones Papa Luna. Va ser Sant Vicent Ferrer qui va llegir el decret en el pulpit de la catedral de Perpignan, que va ser el final del Papa Luna, qui va tindre’s que retirar a Penyiscola, acabant-se el Cisma. En un carta escrita pel pare conciliar Joan Gerson, Canciller de l’Universitat de Paris, a Sant Vicent Ferrer quan ya vivia en Vannes, parlava “d’este vostre senyalat favor, els que nos trobém en el General Concili de Constança esperem agarrar el fruit tan dessijat de l’unió i pau de l’Iglesia, la qual ya casi quarenta anys està desterrada. Benaventurat Vos tres, i encara més, quatre voltes benaventurat…”

Testament
Desconegut també per els valencians son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en Vannes, França, en el delirium mortis, s’alçà del llit i s’en volgue anar a Valéncia a morir, volia morir en la terra on va nàixer, pero no pogue. Dies abans, conscient encara, va fer dos testaments, un general, per a tots els qui l’acompanyaven i un atre per a Valéncia i els valencians. Demanà als valencians que anaven en companyia d’ell en l’Escola de Penitents que entraren en son quarto i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, foren estes: “Sempre ha ocupat ma patria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament els he socorregut, i moltes de més oracions han anat sempre encamidades a son major be i felicitat. No tan facilment s’oblida el lloc on es veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major pesar és el morir llunt del lloc d’on vaig nàixer i deprengui el cami de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor, també fortifiqui m’anima per a mamprendre l’apostolat que Deu m’encomanà. ¡ Pobre patria meua !, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire per Valéncia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà mai més. Digau a mos benvolguts germans que miuc beneint-los i dedicant-los mon últim sospir.” D’esta manera digue adeu Sant Vicent als valencians, prometent-los assistencia eterna en el cel, davant de Deu, per a cada u d’ells, de tots els temps.

Profecia
Sant Vicent fon un sant, ademés, de molt milacrer. Tenia poder taumaturgic. Sos predicars solia acompanyar-los de milacres. Milacres per a que la gent creguera. Eren signes extraordinaris que mantenien la fe de la gent tan depauperada i desnutrida pels conflictes interns i escandalosos de l’Iglesia, com el Cisma d’Occicent. En el seu procés de canonisació foren testimoniats, per testics directes dels milacres, més de 800 milacres, quan nomes ha requerit l’Iglesia dos milacre per al procés. I fon atre valencià, el Papa Calixt III, complint-se atra profecia de Sant Vicent, qui el canonisà.

Cites
establecieron treinta y cinco; que traducidas fielmente de la lengua Valenciana, en que se hallan ordenadas, son las siguientes
La Celda Santa del Glorioso Padre y Apóstol Valenciano San Vicente Ferrer (Valéncia, 1699), Lluís de Blanes, O.P.

 

  • JOANOT MARTORELL

    Orige: Gandia,(Regne de Valéncia)

    Ocupació: Escritor i Cavaller

    Llengua: Valenciana

    Ideologia: Valencianisme

    Periodo Sigle XV (Sigle d’Or Valencià)

    Gèneros Novela caballeresca

    Obres principals Tirant lo Blanch

    Joanot Martorell i Mompalau fon un escritor migeval valencià, autor de Tirant lo Blanch, la seua obra més coneguda.

    8407_111

El seu naiximent se situa entre els anys 1405 i 1410 en la ciutat de Valéncia, segons l’historiador Jaume Chiner, en el sí dels Martorell, una família de la mija noblea originària de Gandia, pero establida en Valéncia des de l’any 1400. Son yayo fon conseller real i son pare, cambrer del rei Marti l’Humà.

La vida de Joanot Martorell està documentada principalment a través dels litigis que va mantindre en atres cavallers i que en ocasions motivaren càrtels de desafius, alguns a mort, que no passaren de la forcejada verbal. U d’estos conflictes li dugué a Anglaterra (1438) a on conegué el poema anglonormant del sigle XII Guy de Warwick, que despuix va traduir en prosa en el títul de Guillem de Varoich. L’esperit dels càrtels de desafius sintetisa en esta traducció i de manera molt especial, en el Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull, en la primera part del Tirant lo Blanch, a on el protagoniste s’inicia com a valerós cavaller en Anglaterra.

El personage
Un acte en la vida és suficient per a destacar a una persona en les seues virtuts i defectes, pels sigles dels sigles. I si el motiu és la creació d’un llibre, segons Cervantes ‘el millor del món’ i que Menendez Pelayo conceptua com ‘un dels millors llibres de cavalleria’, el cavaller i senyor Joan Martorell i Mompalau brilla en l’història com estrela d’extraordinària magnitut.

Habitualment i segons atres historiadors, naixqué en Gandia en l’any 1414, a on vivien sos yayos, el cavaller Guillem Martorell, de la Tesoreria Real, i la seua dona Beatriu. Sos pares, Francesc Martorell, (Jurat de Valéncia, que estigué al servici del Rei Martí l’Humà), i Damiata Mompalau, tingueren un bon grapat de fills: Joanot, el segon, Damiata i Isabel (primera esposa d’Ausiàs March, morta en 1439, senyora del castell i la Vall de Xaló), Galceran (ciutadà de Valéncia), Joan Jofre i Jaume (que varen ser donzells) i Aldonça.

Mossén Joan Martorell, Joanot, senyor de Murla i Benibrafim, era un cavaller animós i combatiu, altaner, gran amador i pendencier.

En l’any 1437 desafià a mort a son cosi Joan de Mompalau, acusant-lo d’haver ofés de paraula i de fet a sa germana Damiata. L’encontre no arribà a produir-se, pero les baralles se prolongaren fins a 1445. El cas quedà resolt en la mediació de la reina. Tingué atres ‘enfrontaments’ en Jaume Ripoll, Felip Boil, Pere Mercader i Gonçal d’Hijar, per diferents litigis.

Martorell obtingué el càrrec de procurador de Dénia i Xàbia, viajà molt per tota Europa, se diu que visità l’Orient, i segons els escrits històrics en 1438 estigué en Anglaterra, en 1443 en Portugal i els anys 1442 i 1454 en Nàpols.

Pel seu caràcter, Joanot formaria part en més d’una acció de guerra, pero només consta que son pare i germans Galceran i Jofre participaren en l’expedició d’Alfons el Magnànim a Corcega i Cerdenya, junt en Andreu Febrer i Ausiàs March.

Martorell va escriure moltes cartes i un relat de novela cavalleresca i tractat teòric sobre la cavalleria baix el títul “Guillem de Varoich”, pero l’obra que l’immortalisà fon “Tirant lo Blanch”, catalogada com la primera gran novela moderna, per la seua riquea de procediments i realisme. És una obra original, sorprenent, d’excelent narrativa i exuberant imaginació, pròpia d’un gran escritor que ha llegit i viajat molt.

La novela està basada en gents d’heroïcitat i llegenda. Està protagonisada per Tirant lo Blanch, personage novelesc fill de Blanca, descendent del Duc de Bretanya i senyor de la Tirania, propet d’Anglaterra. L’història te lloc per Europa, per la Mediterrànea i per Costantinoble.

Com la majoria dels escritors de la seua época, Martorell resalta que la seua obra havia segut escrita en “vulgar” llengua valenciana, la normal i usada en terres valencianes. (Lo de vulgar fa referencia al Llati, llengua culta, en contraposicio al ‘romanç’, ‘llengua vernacula’ o ‘vulgar’ llengua del poble, la llengua valenciana).

Joanot Martorell no va vore l’obra acabada, muiguí fadrí en l’any 1462. Per a que fora impresa la dugué al seu fi el valencià Martí Joan de Galba, a peticio de n’Isabel de Llopis, pero ni este ni l’editor pogueren vore’l puix muigueren abdós.

Per fi, en l’imprenta de Nicolas Spindeler, el 20 de novembre de 1490 es varen fer 700 eixemplars, dels que ara només ne queden tres: en l’Universitat de Valéncia, en el museu de Londres i en Nova York. Fon traduïda al castellà, al francés i a l’italià i es repetiren edicions en 1497, 1873, 1905, 1920, 1924, 1929,1947, 1954, 1969, 1980 i moltes atres més que s’han elaborat en els nostres dies. Ha segut considerada com una joya de la novelística migeval i alguns episodis han aprofitat de font lliterària a Ariosto, Bandello i Shakespeare.

Bibliografia
“Tirant lo Blanch (I) i (II)” de Joanot Martorell. Colecció Clàssics Valencians, número. 20. Edició de Josep Pujalt i Alicia Palazón. Editorial L’Oronella.
“Guillem de Varoich” de Joanot Martorell. Colecció Clàssics Valencians, número 6. Edició d’Alicia Palazón. Editorial L’Oronella.

La imagen puede contener: 1 persona

 

  • AUSIÀS MARCH

    Orige: Beniarjó, Valéncia. (Regne de Valéncia).

    Ocupació: Poeta i escritor.

    Llengua: Valenciana.

    Epoca: Sigle d’Or Valencià

    ausias_march1

Ausias march, (pronunciat en valencià: [AWZIˈAZ ˈMAɾK]) (?, 1400-Valencia, 1459) fon un poeta i cavaller valencià de l’epoca migeval, originari d’una familia de la menuda noblea. Es un de les poetes mes importants del Segle d’Or valencià i de la lliteratura en valencià.

Importancia d’Ausias March
AUSIÀS MARCH es provablement l’home de lletres mes reconegut de la lliteratura migeval en valencià.

La imagen puede contener: 1 persona, primer plano

 

  • JAUME ROIG

    Orige: Valéncia, Regne de Valéncia.

    Ocupació: Mege i Poeta

    Llengua: Valenciana

    Epoca: Sigle d’Or Valencià

Jaume Roig i Perez (principis del sigle XV — †Benimàmet, 1478) naixqué en la ciutat de Valéncia a principis del sigle XV, fill de Jaume Roig el Vell, mege i doctor en lleis i de Francesca Perez. Va ser conegut com a gran mege i poeta palati, escritor valencià del Sigle d’Or Valencià. Es autor d’una de les grans obres de la lliteratura valenciana migeval, titulada L’Espill.
Completà els seus estudis en Paris i Lleida, obtenint els títuls de Mege i Mestre en Arts. Va ser cridat pel arquebisbe Dalmacio de Mur, qui el va introduir en la cort de Joan II.

Estigue casat en N’Isabel Pellicer i del seu matrimoni naixqueren els fills Gaspar, Jeronim, Jaume Honorato (que fon vicari general de Valencia), Batiste, Joan, Leonor i Violant (que es feren monges).

Dels anys 1450 a 1462 fon administrador de l’hospital d’En Clapers. En l’any 1455 començà el llibre de “Fabrica de l’obra de Sant Nicolau i Sant Pere Martir”, per lo que en l’iglesia de Sant Nicolau es conserva un manuscrit firmat per ell baix l’epigrafe: “Llibre de l’obra de la glòria i arcada de l’iglesia de Sant Nicolau”

Jaume Roig era benefactor del monasteri de la Trinitat i de Sant Nicolau i en l’any 1456 fon triat conseller de la ciutat per la parroquia de Sant Nicolau de la que era membre, ya que vixque i muigue en el carrer Cordellats, canto a Capsers, darrere de l’escola de la Companyia.

Als seus germans els dien: Pere, que fon eclesiastic, Joana i Maria i ad ell se li coneixia com a Jaume Roig el jove, per a no confondre-lo en son pare.

Tant es va distinguir en la seua professio de mege que tots el dien “Mestre” i com a mege de camara entrà al servici de la reina María de Castella, dona d’Alfons el magnanim en l’any 1458.

Quan enviudà i fugint de la pesta, ana a Callosa d’En Sarria, a casa del seu nebot Baltasar Bou, a on escrigue la seua millor obra: “L’Espill” (1459-1460), que va ser publicat baix el titul de: “Llibre de les dones o Llibre de Consells”. Escrit en vers es considerat el precursor de la picaresca, i alguns critics l’han catalogat com obra satirica.

Va ser un llibre d’ampla difussio, en successives edicions: 1531-1532-1561-1562-1563-1573. Mes modernament s’han fet atres edicions, fins arribar als dies actuals.

Jaume Roig també es autor de “Noves rimades” I en l’any 1474 participà en un certamen lliterari que donà lloc, junt ad atres treballs d’atres autors, a la consecucio del llibre “Les trobes en lahors de la Verge Maria”.

La caiguda des d’una mula va empijorar el seu estat de salut i el dissabte 4 d’abril de 1478 mori en sa casa de Valéncia.

L’Espill
Ha passat a la posteritat per ser autor de L’Espill, novela també coneguda com El Llibre de les Dones, integrament escrita en versos de quatre sílabes. Solament se conserva un manuscrit, a pesar de que durant el sigle XVI fon imprés tres vegades, prova del seu notable éxit.

L’Espill o Llibre de les dones, obra de 16.359 versos. En els versos 686-690 diu:

… sera en romanç, noves rimades, comediades (…) al pla teixides de l´algemia e parleria de Paterna, Torrent, Soterna..
Esta obra fon denunciada a l’Inquisició en 1792, el llibre passà de mà a mà dels religiosos del Tribunal, en el llibre apareix lo següent:

adjunto libro impreso en Idioma Valenciano, intitulado Libre…
, fins a onze voltes en quinze folis.
Vore també

La imagen puede contener: 1 persona

 

  • SOR ISABEL DE VILLENA

    Orige: Valéncia, Regne de Valencia

    Ocupació: Escritora i religiosa

    Llengua: Valenciana

    Epoca: Sigle d’Or Valencià

    220px-Murals_Espinar_2018_-_Batà,_Muro_d'Alcoi_(8)

Elionor Manuel de Villena, naixcuda en Valéncia (1430-1490), filla d’Enric de Villena, poeta i prosiste de la noblea . Pertanyent a la família dels reis d’Aragó i de Castella, (Casa de Trastámara). Fon escritora i religiosa.

Biografia
La reina Maria es va fer càrrec d’ella des dels 4 anys. Vixqué des de chicoteta en la cort de Maria de Castella, educant-se en els ambients aventurers i oberts que varen rodejar a Alfons V, conegut com el Magnànim. En l’any 1445 va professar en el convent de la Santíssima Trinitat de les Clarises de Valéncia, a on seria nomenada abadesa en 1463, una responsabilitat que tindria fins a la seua mort.

Isabel de Villena seguix una vida de contemplació i espiritualitat que la porten a escriure, segons ha transcendit en les cròniques de l’época, diversos tractats sobre la vida religiosa. De tots ells, res més s’ha conservat una única obra que li ha favorit un reconeiximent universal, la Vita Christi (Vida de Crist), gràcies a la intervenció pòstuma de la seua successora, sor Aldonça de Montsoriu, que va publicar la primera edició que va vore la llum en Valéncia en 1497. Poc se sap d’atres obres, pero es diu que va escriure diversos tractats i una obra mística, el Speculum Animae (Espill de l’Ànima), del que l’última notícia data de l’any 1761, pero que hui Roman perduda.

En tot cas, la dedicació a les lletres de l’autora no és molt freqüent en la seua época i sense dubte s’ha d’emmarcar en l’esplendor cultural de la Valéncia del sigle XV. Algunes fonts diuen que Isabel va tindre ocasió de compartir les seues idees lliteràries en Jaume Roig, que llavors eixercia de mege del mateix convent, i alguns estudiosos han volgut vore en la Vita Christi una resposta a la misogínia de l’autor del Spill.

Atres escritors i traductors contemporàneus la nomenen o li dediquen les seues obres, com Miquel Pérez, que li dedicà la traducció de la Imitació de Jesuchrist, lo que dona idea del seu prestigi entre els autors que la varen rodejar.

Sobre l’obra
La Vita Christi naix com un llibre de doctrina i es convertix en una de les peces importants de la lliteratura del sigle XV, dins de lo que se nomena com el Sigle d’Or Valencià.

Els crítics i estudiosos l’han vist com un referent extraordinari, i també com un cas peculiar, atenint-se a les escasses publicacions que es conserven escrites per dones. Llibre biogràfic i de contemplació, que no exclou els sons com una manera d’explicar l’espiritualitat, mos parla de les dones en relació directa en Crist, un punt de vista que no havia d’agradar molt a l’iglésia de llavors.

La intenció doctrinal de la Vita Christi, llibre que no fon firmat per l’autora, no lleva que siga un gran treball lliterari que no es va fonamentar a soles en les fonts considerades llegítimes, puix, Isabel de Villena escriu prestant atenció a atres fonts nomenades “extra-canòniques”: llibres apòcrifs o tradicions, per això podríem entendre que també va estar influenciada per son pare, ya que com gran mestre d’una orde, lo que dona com a vàlits certs texts no reconeguts per l’iglésia, aixina com l’exaltament de la dona.

Cites
… la Vita Christi és “un llibre biogràfic i de contemplació al mateix temps, i si no tenim en conte estos dos aspectes, fonamentals en la intenció de l’autora, correm el perill de no entendre-ho, encara que això no vol dir que el llector modern trobe més interés en la vida de Crist i en els episodis del més allà.”Martí de Riquer
“L’abadesa de la Trinidad de Valéncia nos oferix una vida de Crist no massa ortodoxa, ya que prescindix de moltes de les notícies dels Evangelis canònics i inclou, en canvi, numerosos temes i relats dels texts apòcrifs o de tradicions piadoses, com les contingudes en la Llegenda àuria. No inclou, per eixemple, molts dels milacres o paràboles que inclouen els quatre evangelistes; no recorda, ni tan sols, el que és considerat el manifest fonamental de cristianisme, el «sermó de la montanya». A Isabel de Villena li interessa més l’inocència de Maria i de Jesús, i la passió d’estos i la mort i ascensió de sa mare, que la doctrina, la predicació.”(traduït al castellà)
Alfons Llorenç, “La Vita Christi, un text coetani”, dins “Aproximació al màs literari de la Festa d’Elig”, Festa d’Elig, núm. 45, Pp. 109-123 (Elig, 1987)
Part de la Carta de Don Hipolito de Samper y Gordejuela (Valencia, 1633-1700), Procurador General de su Orden de Montesa, Capellan de Honor de S.M. de su Consejo, su Asesor Jubilado de Bayle, General de la Ciudad, y Reyno de Valencia, Administrador del Hospital de Aragon, y Juez de la Nunciatura de España, datada el 20 d’agost de 1688 i inserta en el llibre Vita Christi, de Sor Isabel de Villena, del qual s’imprimí la primera edició en Valéncia l’any 1491. Es pot llegir entre llínees: Otro intitulado: Vita Christi, de la Reverent Abadesa de la Trinitat, composta en llengua Valenciana

La imagen puede contener: 1 persona

 

  • GREGORI MAYANS

    Orige: Oliva, Regne de Valencia

    Ocupació: Erudit, Juriste, Historiador, Llinüiste, Poligraf i Escriptor

    Llengua: Valenciana i Castellana

    Ideologia: Valencianisme

Gregorio Mayans i Ciscar (Oliva, Valéncia, 9 de maig de 1699 – Valéncia, 1781) va ser un erudit, juriste, historiador, llingüiste i polígraf valencià. Fon el major representant, junt a Benito Feijoo, de la primera Ilustració espanyola, i germà major del també erudit Juan Antonio Mayans (1718-1801).

Biografia
Son pare, Pasqual Mayans, va lluitar en el bando austraciste en la Guerra de Successió i va acompanyar a l’archiduc Carles a Barcelona en 1706; açò li supondria certa marginació ulterior al seu fill en l’Espanya dels Borbons. Fins a 1713, quan torna a Oliva, va estudiar en els jesuïtes de Cordelles, pero ya en el poble natal el seu yayo, l’advocat Joan Siscar, li incita a l’estudi del dret. Ho cursà en l’Universitat de Valéncia, A on tracta als novatores més destacats: Tomás Vicente Rústica, Juan Bautista Corachán o Baltasar Iñigo, que li faciliten llectures essencials en la seua formació, com Locke i Descartes.

En 1719 s’en va a Salamanca per a profundisar els seus estudis de dret. Un dels seus professors, Borrull, li posa en contacte en el heleniste Manuel Martí, deàn alacantí, que serà el seu mentor i guia de llectures clàssiques, tant espanyoles com a llatines o gregues, i que canalisarà la seua vocació cap a les humanitats inclinant-li a l’estudi de la renaixença i els humanistes espanyols del XVI: Antonio de Nebrija, Benito Arias Montano, Fra Luis de Granada i Fra Luis de León, Francisco Sánchez de las Brozas, el Brocense, Joan Lluís Vives, Sant Joan de la Creu, Teresa d’Àvila, Miguel de Cervantes… Tota la seua vida es consagrarà a recuperar esta tradició, que el gust ilustrat considerava dilapidada o oblidada per l’Espanya del Barroc.

Va guanyar la càtedra de Còdic Justiniàneu de l’Universitat de Valéncia, pero els seus colegues de la Facultat de Dret el fustigaren contínuament. Despuix d’un panflet en llatí contra els seus detractors, va publicar en 1725 la Oració en alabança de les obres de D. Diego Saavedra Fajardo i en 1727 la Oració en la que exhorta a seguir la verdadera idea de l’eloqüència espanyola, on critica els excessos barrocs i pondera la senzillea hispana i àtica dels Frares Lluïsos, Vives o el Brocense. Viaja a Madrit en eixe any, on li acullen en afecte el director de la Real Acadèmia Espanyola (Mercurio Antonio López Pacheco, Marqués de Villena), i el Bibliotecari Real (Juan de Farreras). Es carteja en Benito Jerónimo Feijoo, pero trencarà en ell, de la mateixa manera que en el pare Enrique Flórez, per la presunta superficialitat dels seus coneiximents.

Va defendre en aquells dies la reforma dels estudis jurídics en el sentit de disminuir la preponderància del dret romà i aumentar l’atenció sobre el dret autòcton espanyol, nuc d’una reforma general de l’educació que expondrà més tart, sense frut, al ministre José Patiño. En eixa ocasió recomanava, per eixemple, que el llatí s’ensenye en llengua vulgar i es fonga en l’estudi dels autors clàssics i no en el llatí eclesiàstic, opinió que ya va sostindre l’humaniste espanyol del sigle XVI Pedro Simón Abril.

En 1730, despuix de perdre en favor d’Arbuixerch la pavordia de l’universitat valenciana, oposicions en les que es varen mesclar insídia polítiques de borbonistes i austracistes, foralistes i antiforalistes i, naturalment, les enveges i rencors suscitades entre els seus colegues per Mayans, va marchar a Madrit a on va conseguir el càrrec de bibliotecari regi. Allí va editar en 1732 els seus Epistolarum libri sex, que li varen obrir les portes entre els humanistes de mija Europa, i en 1733 el seu Orador Cristiano. Durant sèt anys va ser oficial de la Biblioteca Real; en 1740 es va retirar a la seua Oliva natal per a dedicar-se als seus estudis i investigacions, pero va seguir sostenint una activa correspondència intelectual en erudits espanyols i estrangers en llatí i en castellà. En 1737 envia la Carta-Dedicatòria al ministre Patiño en un ambiciós pla de renovació acadèmica i cultural d’Espanya que ni tan sols va rebre resposta.

En 1739 es retira a Oliva i es casa en una cosina seua, Margarita Pascual. En 1742 funda l’Acadèmia Valenciana dedicada a arreplegar i ilustrar les memòries antigues i modernes, pertanyents a les coses d’Espanya. La seua censura de l’Espanya Primitiva de Francisco Javier de la Huerta i Vega, faula indecorosa i oposta a les verdaderes glòries d’Espanya, li enemista en les Acadèmies de l’Història i de la Llengua. La seua edició de la Censura d’històries fabuloses de Nicolás Antonio va enfrontar a l’Acadèmia Valenciana en l’Inquisició.

En aplegar Fernando VI al tro, el ministre Ensenada li rescata del forçat retir i, totalment reivindicat per Carlos III, li nomena Alcalde de Casa i Cort. Este li encarrega, despuix de l’expulsió dels jesuïtes (1767), un nou pla d’educació que els rectors universitaris varen trossejar i varen arruïnar sense pietat. Va ser soci de la Real Societat Econòmica Valenciana d’Amics del País, en la que va ingressar en l’any 1776. En Oliva i Valéncia ho seguixen visitant vells i nous ilustrats: el mege valencià i filòsof eclèctic Andrés Piquer, Francisco Pérez Bayer, Muñoz, Cerdá i Rico, Cavanilles, Blasco… Va dedicar els seus últims anys a preparar l’edició de l’Obra Completa del seu adorat Joan Lluís Vives, pero li va sorprendre la mort ya octogenari en 1781. Es troba enterrat en la catedral de Valéncia.

Obres
A part de les obres ya citades, va editar les Advertències a l’història del pare Mariana del Marqués de Mondéjar i les obres d’Antonio Agustín. Va admirar especialment a Ambrosio de Morales i a Páez de Castro. Va colaborar en el Diari dels Lliterats en el pseudònim de «Plácido Veranio». Va publicar uns monumentals Orígenes de la lengua española (1737) on va traure a la llum per primera volta el Diálogo de la lengua de Juan de Valdés; ademés, va reimprimir dos voltes les Reglas de Ortographía d’Antonio de Nebrija i va compondre una Rhetórica (1757) que és també una interessant antologia de la lliteratura espanyola i un anàlisis insuperable de la prosa castellana fins que va aplegar el Teatro de la elocuencia española de Capmany; és més, a ell se li deu també la primera biografia de Miguel de Cervantes, impresa en 1738.

Cites
En el pròlec del Diccionari General de la Llengua Valenciana (Valéncia, 2010) de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, diu:

Entre les obres lexicogràfiques desaparegudes es troba el Diccionario Castellano-Valenciano de Gregori Mayans i Ciscar, del que també nos parla Vives Ciscar en l’artícul adés citat i que era una obra en unes 30.000 veus castellanes en les equivalents valencianes.
El filòlec castellonenc, Josep Mª Guinot, en el seu llibre En torn a la llengua valenciana, diu:

El concepte que este sabi escritor tenia de la llengua valenciana el va resumir el filosof Julián Marías en un articul publicat en la Revista Gaceta Ilustrada (13 de març de 1972): ‘… que la llengua valenciana es llengua germana i no filla de la catalana’.

La imagen puede contener: una o varias personas

 

  • JORDI DE SANT JORDI

    Orige: Valéncia, Regne de Valéncia

    Ocupació: Escritor, Intelectual i Guerrer

    Llengua: Valenciana.

    Epoca: Sigle d’Or Valencià

Jordi de Sant Jordi (Valéncia, finals del sigle XIV – Itàlia¿?, principis del sigle XV). Fon un religiós, guerrer, intelectual i escritor valencià del Sigle d’Or Valencià.

Biografia
Jordi de Sant Jordi, va nàixer en Valéncia en l’última part del sigle XIV i morí abans de l’any 1425 sense estar precisada la data ni el lloc, algunes fonts diuen que morí en Itàlia.

Va servir en Ausias March en l’expedició d’Alfons el Magnànim a Itàlia en 1420. El rei lo va fer cambrer personal i li concedí la baronia de la Vall d’Uxó.

En 1423 fon fet presoner pel condotiero Sforza i va ser en la presó a on va escriure el poema Presoner o Desert d’amics

Fon amic del Marqués de Santillana que en el famós Proemio va dir del:

…fizo entre cotras, una canción de opósitos, la “Passión de Amor”, en la qual compiló muchas buenas canciones antiguas…
El Marqués va escriure en l’honor de Jordi de Sant Jordi, despuix de la seua mort, el poema “Coronación de Mossen Jorde”.

Obra
El seu cançoner, de díhuit poemes, és de caràcter amorós. La seua poesia està encara molt vinculada a l’escola provençal, pero també va utilisar recursos retòrics de l’italià Petrarca. Fon la seua obra la que obri de manera fonamental i decisiva la lírica valenciana.

Va estar molt influenciat pels trovadors estan la seua poesia impregnada d’una suau tristea, en despedides angoixoses i tendres, evocacions en somis, en enyorança i melancolia.

És la seua obra una de les fonamentals de la lliteratura valenciana, sent un poeta imprescindible pese a la brevetat.

Presoner
Lo canviador
Setge d’amor
Estramps
Midons.
La curta vida de Jordi de Sant Jordi i la brevetat de la seua obra no impedixen que siga un dels poetes més importants de la lliteratura valenciana. És un poeta cortesà i el seu més bell poema Estramps s’obri en versos solemnes i rotunts que exponen l’idea de les faccions de la dama (se supon que són alabances a la reina Margarita de Prades, viuda de Martí I d’Aragó), considerada com a una cançó solemne, juntament en la de Midons.

Estramps I
Just lo front port vostra bella semblança

que de mon cors nit e jorn fa gran festa,

que remirant la molt bella figura

de vostra faç m’es romasa l’empremta

que ja per mort no se’n partra la forma

ans quant serai del tot fores d’est segle

cells qui lo cors portaran al sepulcre

sobre ma faç veuran lo vostre signe.

Si com l’infants quant mira lo retaule

e, contemplant la pintura ab imatges i,

ab son net cor, no lo’n poden gens partre

tant ha plaser de l’aur qui l’environa,

atressi’m pren devan l’amoros cercle

de vostre cors, que de tants bens s’enrama

que mentre’l vei mas que Deu lo contemple:

tant hay de joi per amor qui’m penetra

Traducció al valencià actual

Just en el front porte el vostre bell rostre

per això el meu cos, nit i dia està de festa,

puix remirant la figura tan bella

de vostra cara se m’ha quedat gravada

que ni estant mort se me’n perdrà la forma

ben al contrari, quan ya no estaré al món,

aquells que el cos portaran al sepulcre

voran vostra senyal damunt la meua cara.

Aixina com l’infant mira el retaule

contemplant la pintura en imagens

en el seu cor net, no poden separar-lo

tant de plaer té l’or que l’envolta,

així em succeix davant l’amorós círcul

de vostre cos, que de tants bens s’adorna,

puix mirant-lo més que a Deu el contemple:

¡tant és el goig que tinc per l’amor que em penetra¡

La imagen puede contener: 1 persona, de pie

 

  • SAN FRANCESC DE BORJA

    Orige: Gandia, Regne de Valencia.

    Ocupació: Duc de Gandia, Marques de Llombay i Papa

Sant Francesc de Borja
Francesc de Borja i Aragón, també conegut com a Sant Francesc de Borja​ (Gandia, 28 d’octubre de 1510 – Roma, Estats Pontificis, 1 d’octubre de 1572) fon el III General de la Companyia de Jesús, IV duc de Gandia, I marqués de Llombay i Gran d’Espanya.

Francesc de Borja fon canonisat en l’any 1671. Aplegà a ser superior general de la Companyia de Jesús. Es va distinguir per la seua profunda humiltat i l’impuls que va donar a les missions.

La família Borja, ubicada com una de les més significatives del regne d’Aragó va alcançar la fama en el vell món quan Alfons de Borja fon elegit Papa en el nom de Calixt III. En eixe mateix sigle va haver un atre Papa Borja, baix el nom d’Aleixandre VI.

La vida de Sant Francesc de Borja es va dividir entre l’iglésia, els negocis i la política.

Biografia
Francesc de Borja fon fill de Joan de Borja i Enríquez de Luna, III duc de Gandia, i de Juana de Aragón i Gurrea,​ filla natural d’Alonso de Aragón, virrey d’Aragó, fill illegítim del rei Ferrando II d’Aragó,​ i d’Ana de Gurrea, vescomtesa d’Èvol. Per part del seu pare, era bisnet del papa Aleixandre VI.

Este Papa tenia quatre fills quan va ser introduït al pontificat. Per a dotar al seu fill Pedro va tindre que comprar el ducat de Gandia en el Regne de Valéncia, pero ho va llegar al seu fill Juan a qui varen assessinar poc despuix de casar-se. El seu fill, el tercer duc de Gandia, es va casar en la filla de Ferrando V. D’este matrimoni va nàixer el 28 octubre de 1510, Francesc de Borja i Aragón, el sant valencià que era net del Papa Aleixandre VI i del rei Ferrando, ademés cosí de l’emperador Carles V.

Als 18 anys, Francesc de Borja havia completat els seus estudis, ingressà en la cort de Carles I d’Espanya. En Alcalà, Francesc va quedar molt impressionat a la vista d’un home que era conduït a la presó per l’inquisició. Eixe home era Ignacio de Loyola.

Al complir 19 anys, va prendre com a esposa a Leonor de Castro en la qual va tindre huit fills. Gratificat per l’emperador en el títul de marqués de Llombay. No havia complit 30 anys quan Carles V el va nomenar virrey de Catalunya (1539 – 1543). Molts anys despuix Francesc solia dir: “Deu em va preparar en eixe càrrec per a ser general de la companyia de Jesús. Aixina vaig deprendre a prendre decisions importants, a mediar en els conflictes, i a considerar a les qüestions des de dos punts de vista. Si no haguera segut virrey, mai haguera deprés tot açò.”

Festivitat
Encara que la seua mort es va produir un primer d’octubre, el papa Pau VI va establir la seua festivitat el dia 3 d’octubre.

La imagen puede contener: una o varias personas

 

  • LLUIS VIVES

    Orige: Valéncia, Regne de Valéncia.

    Ocupació: Humaniste i Filosof

    Llengua: Valenciana.

Joan Lluis Vives i March, el gran filosof i humaniste del Renaiximent europeu, naixque en Valéncia, el 6 de març de 1492, en la casa dels Vives, ubicada en la plaça que hui porta son nom, junt als palaus dels Cardona i Vilarrasa, rere l’iglésia de Sant Marti. Sos pares foren Lluis Vives i Valeriola i Maria Blanca i March, parent del poeta Ausias March, i abdós judeus conversos i comerciants. Muigué en Bruixes (Belgica) el 6 de maig de 1540.

Biografia
La seua biografia es caracterisa per ser gran amant de la ciència i molt desafortunat en la vida, gran part de la qual estigue inmers en una cadena d’episodis trists, a pesar dels quals no s’amilanà. La principal preocupació que reflexà en els seus tractats i escrits va ser la reforma de l’ensenyança i de costums.

Lluis Vives feu els seus estudis primaris i universitaris en Valéncia, en una época en que els universitaris s’alçaven a les quatre de la matinada i tenien la primera classe a les cinc. Als 17 anys es traslladà, fart de la persecució que patien sos pares per ser judeus i despuix de la mort de sa mare, a París. En part fon un exili voluntari. Cansat de la mediocritat imperant al seu voltant, i perque una epidemia de peste que assotà Valéncia en el any 1508 paralisà totes les activitats academiques.

En la Sorbona estudià Humanitats i Filosofia. Es doctorà i tornà a Valéncia al trobar-se malament son pare. Al faltar son pare, es quedà per un curt espai de temps, donat classes en la catedra de Gramàtica i Lliteratura de l’Universitat, sent-ne un dels seus alumnes Honorat Joan. Marchà a Flandes en l’any 1512 i establi la seua residencia en Bruixes, on es guanyà la vida, al principi, donant classes particulars. Es quan escriu: Christi Jesu Triumphus. Bruges fon per ad ell la segona Valéncia, a la que enyorava en devoció. A pesar de l’acossament de l’Inquisició a la seua família, sempre guardà un bon recort d’ella i la nomenava Patria Meua. La seua fama com a pedagoc començà a extendres. En 1517 el primer ministre de Carles V li feu preceptor del princip Guillem de Croy, qui als 10 anys havia segut nomenat bisbe de Cambray. En l’any 1519 era professor de l’Universitat de Lovaina, intimant en el decà de la mateixa, qui despuix seria Papa en el nom d’Adrià VI. Conegué a Erasme de Rotterdam, en qui mantingué una bona amistat i abundant correspondencia, i preparà l’edició de les obres de Sant Agusti. Viajà a Paris, Bruges, Ambers i tornà a Lovaina, residint alternativament en Bruixes i Brusseles.

En l’any 1522 faltà Nebrija, autor de la primera gramàtica espanyola, i l’Universitat d’Alcalà li oferi la seua catedra, pero la rebujà perque no estava d’acort en el sistema d’ensenyança. Sa vida fon un continu malbe economic. Quan trobava un mecenes, al poc es moria. No obstant, este infortuni no li restà activitat intelectual, investigadora i docent. En l’intent d’eixir de la sossobra econòmica marchà a Londres, a on conseguí que Tomas Moro, a qui conegué en Bruges, li presentara al rei Enric VIII. El rei i la reina, Catalina d’Arago -filla dels Reis Catolics- tenien noticia de la seua fama intelectual i li nomenaren preceptor de la seua filla, la princesa Maria, llector de la Reina i catedratic en el colege Corpus Christi d’Oxford.

Ya en la seua nova situació laboral, en un viage de vacacions a Flandes se casà en Margarita Valldaura, antiga alumna seua, filla d’un procer valencià resident en Bruges, en l’any 1524. Fon el d’Anglaterra un periodo fructifer per a Vives, qui aprofità per a escriure tractats filosofics i didactics. En 1526 li vingué atra desgracia, el rei repudià a la reina Catalina i es divorcià d’ella. Vives es ficà de part de la reina en el contenciós, lo que li valgue l’enemistat del rei, més i mig de presó i el desterro. Tornà a Bruges, a casa de la família de la seua dona, en el moment en que els Valldaura s’havien arruïnat. Conegué aci a Ignacio de Loyola, qui més tart fundaria la Companyia de Jesus. Es produgue una epidemia i se n’anà a Paris i despuix a Lovaina, tornant a donar classes en l’Universitat. En 1532, l’Emperador, que sap de la seua situació, li concedix una pensió.

En l’any 1533 se li declarà la gota, malaltia que li causà molts problemes. Europa estava llavors inmersa en una serie de guerres de religió, que afectaren la seua forma de ser. De 1537 a 1539 fon precetor de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, esposa d’Enric Nassau, qui mes tart seria Duquesa de Calabria, al casar-se en el Duc, Virrei de Valéncia. En l’any 1538 escrigue el tractat filosofic Del alma y de la vida, despuix Exercitatio linguae latinae i De veritate fidei christianae. La Exercitatio linguae latinae resulta deliciosa per quant en ella retracta la Valéncia de la seua infantea i joventut en minuciosa descripcio de sos carrers i places, cóm es vestien, a qué jugaven, cóm eren i es comportaven, la bellea de les seues iglésies, etc… (*)

Lluis Vives muigue en maig de 1540 als 48 anys d’edat degut a la gota, i fon soterrat en la capella de Sant Josep de l’iglésia de Sant Donat de Bruges.

Obra
En totes les histories de Filosofia o del Reinaiximent es cita a Joan Lluis Vives. En l’Universitat d’Oxford es colocà una llapida en el seu recort. L’Universitat de Valéncia creà la catedra Lluis Vives a principis de sigle passat. Escrigue mig centenar d’obres, didactiques, morals, economiques, socials i politiques.

Entre les filosofiques estan: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis, De prima Philosophia sive de intimo naturae opificio, De censura veri, De explanatione cuiusque essentiae, De instrumento probabilitatis, De disputionae, De disciplinis libri XX, Dialectices libri quatuor, De aristotelis operibus censura, De initiis sectis et laudibus philosophiae, In Pseudo-Dialecticos.

Entre les obres didactiques estan: De ratione studii puerilis epistolae duae, De ingenaurum adolescentium ac puellarum institutione, Rhetorica sive de recte ratione dicendi, De consultatione liber unus, Declamationes sex, … Entre ses obres morals figuren: De institutione feminae christianae, De officio mariti, Fabula de homine, Inquisitio sapientae dialogus, … Entre les teologiques: Meditatio de passione Christi, Triumphus Jesu Christi, Oratio Virginis dei Parentis, Preparatio animi adosandum, De veritate, De civitate Dei. Hi ha un grup d’obres variades de tot tipo, de les que destaquen: De subventione pauperum sive de humanis neccesitatibus, De concordia et discordia humani generis libri quatuor, De pacificatione, De communione rerum ad Germanos interiores, Praelectio i leges Ciceronis, De Francisco galliae Rege a Caesare capto, De sattut ac tumultibus Europae.

De les seues obres completes s’han fet dos edicions, una en Basilea (Suïssa), en 1555, i atra en Valéncia, baix la direccio de Gregori Mayans i Siscar, en 1782. Una tercera edicio que anava a fer l’Universitat de Valéncia en 1930 quedà frustrada pels acontenyiments polítics i belics de l’época.

La tendència fonamental de la filosofia de Vives es empiric-racionalista. Defen que en totes aquelles materies cognoscibles l’espirit deu moure’s sense obstaculs ni traves, sense impediments. Que esté sempre en contacte en la realitat de les coses. No li agraden les hipotesis, ni els apriorismes, acodix sempre a l’experiencia. Tots els nostres coneiximents son d’orige sensible, conegam les coses no en si mateixa , sino segons nostra manera de vore. En la seua vertent pedagogica, sa millor obra es De la causa de la corrupció dels estudis. En ella afirma que dita corrupció és deu a la superbia cientifica, l’excessiva volença al magister dixit, la manca d’una sana critica i a l’ignorancia del verdader metodo.

Defenia que s’havia d’ensenyar coses practiques, utils, odiava la rutina en l’ensenyança i volia que l’estudi fora mes racional i sobre assunts mes humans. L’educació per a Lluis Vives deu començar des dels bolquers, a carrec de la mare i fent que el chiquet senta sempre un llenguage net, pur i correcte.

A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractac De anima et vita, on establix que la font de la vida és el cor, sense cor no hi ha vida. Per mig de la voluntat pot adherir-se al be que produix la felicitat. L’anima és un principi actiu essencial que habita en un cos apte per a la vida. La memoria es el deposit de l’anima. Tenia ses propies terories sobre doctrina social, que expongue en De subventione pauperum, obra tinguda en conte en el Senat de Bruges i algunes de ses idees portades a la practica. Vives va sostindre que hi havia que combatre la vagancia, la caritat que la fomenta, i l’avaricia com a causa de la desigualtat econòmica. Era partidari de prohibir la mendicitat a les persones que son aptes per al treball i no hi havia que donar almoina als pobrets estrangers. En els seus famosos Dialecs surgix el Lluis Vives global, a on demostra lo utils que son la Gramàtica i la Retorica i veu la Musica dins de les Matematiques, considerant-la de gran utilitat pedagogica.

Ideologicament, la filosofia de Vives reflexa l’actitut ideologica del Renaiximent, alluntant-se de l’Edat Mija. Vives senti en tot moment una gran inquietut reformista i preparà els estudis filosofics per a entrar en una nova etapa, un nou periodo, com en una nova vida, en una mentalitat distinta, basada sempre en la tradicio greco-cristiana. Per aço, és considerat el més important filosof cristià del Renaiximent, alhora que sociolec, humaniste, teolec, pedagoc i lliterat. Joan Lluis Vives i March ha segut definit per sos biografs com u dels valencians més universals de la cultura cristiana occidental. Allumenà intelectualment el pas de la Edat Mija al Renaiximent.

La imagen puede contener: 1 persona, sentado

 

  • ROIÇ DE CORELLA

    Orige: Gandia, Regne de Valéncia.

    Ocupació: Poeta.

    Llengua: Valenciana

En Joan Roiç de Corella (Gandia o Valéncia, 1435 – Valéncia, 1497) pertanygué a una família noble valenciana.

Biografia
En l’any 1445 ajudà en el Convent de la Santíssima Trinitat de Valéncia, lo que havia refundat la mateixa regina Maria. En l’any següent el Papa Eugeni IV otorgà diverses gràcies espirituals als que colaboraren en les obres de refundació, Joan Roiç de Corella estava entre ells.

Joan Roiç de Corella tenia parents entre els monges que convivien en el convent de la Santíssima Trinitat junt a Sor Isabel de Villena, per lo que és molt possible que entre abdós hagueren freqüents relacions personals.

L’alta societat valenciana solia celebrar lo que nomenaven, “El Parlament”, en casa de Berenguer Mercader, a on queden reflectides unes sessions lliteràries dels senyors de l’alta societat valenciana. En les reunions de El Parlament, cada participant exponia una faula, Ovidi era l’escritor preferit de Joan Roiç de Corella, el qual gustava escriure sobre l’amor, pero sobre amors desgraciats, tortuosos, inclòs sobre les més diverses perversions. És més, arriba a imaginar amors entre els amants despuix de les seues morts.

L’obra de Joan Roiç de Corella comprén un gran número de gèneros. Escrigué en vers i en prosa. També hem de dir que escrigué originals i realisà traduccions, ademés també escrigué obres profanes i religioses.

Joan Roiç de Corella, traduí “Vida de Jesuchrist” de Ludolf de Sajónia, 1486, traduïda de llatí en Valenciana Llengua.

La seua obra en vers consta de dèneu poemes tres dels quals són religiosos, i setze profans. En quant a la seua obra en prosa, ademés de les traduccions del Psalteri i de la Vita Christi de Ludolf de Saxonia, trobem composicions narratives breus, que també poden separar-se en profanes i religioses. Dins de les proses hi ha mitològiques i hagiogràfiques.

La seua prosa era elegant i els seus poemes versaven sobre temes Marians. En diverses obres seues posa a la dona com protagonista en un primer pla. L’obra de Roiç de Corella s’ha considerat molt a sovint com el colofó de l’esplendor de la lliteratura valenciana en el Sigle d’Or.

Pasqual Boronat, baix el seudònim de L. d’Ontalville , en els texts dirigits a Menéndez i Pelayo, coloca a Roiç de Corella a l’altura d’Ausias March i Jaume Roig, i fa menció de les seues obres inèdites de Corella llegides en el Cançoner de Mayans: lo desconegut de Corella és indubtablement millor que lo publicat.

Fra Pere Martines, Sor Isabel de Villena i Joan Roiç de Corella, en les seues obres sacres, són els més destacats representants de la prosa religiosa del sigle XV.

Cites
En el pròlec de l’Historia de Joseph (Roiç de Corella, 1485), es pot llegir al començament:
… Descriure en vulgar de valenciana prosa…
Joan Roiç de Corella, traduix l’obra Vida de Iesuchrist de Ludolf de Saxonia, en l’any 1486, a on diu:
…trelladada de llatí en valenciana lengua

La imagen puede contener: una o varias personas y dibujo

  • LLUIS FULLANA I MIRA

    Orige: Benimarfull, Alacant (Regne de Valéncia).

    Ocupació: Religiós, Catedratic i creador de Les Normes del Puig.

    Llengua: Valenciana

    Ideologia: Valencianisme

P. Fullana O.F.M.
R.P. Lluis Fullana Mira O.F.M. naixqué en Benimarfull, comarca de (L’Alcoya) el 5 de giner de 1871 i se n’anà al cel el 21 de juny de 1948 en Madrit als 77 anys d’edat.

Infància
Sent un monyicot, rebé la seua primera gramàtica llatina de mà dels franciscans del convent de Cocentaina, a on hi havia un grup de religiosos especialistes en llatí que preparaven als chiquets que volien ingressar en el colege seràfic de Benissa, per a ser flarets. La relació en els franciscans de Cocentaina nos indica l’afició del chiquet Fullana a l’estudi, a l’estudi del llatí i la seua inclinació a la vida franciscana.

Ordenació Sacerdotal
El pare Fullana estrenà sa vida de religiós profés, Orde dels Flares Menors Franciscans, en el convent d’Ontinyent i poc despuix és traslladat al convent de Cocentaina per a iniciar els estudis de Filosofia. En Ontinyent i Benigànim estudià els cursos de Teologia. En 1876 rebé la gràcia de l’ordenació sacerdotal.

Catedràtic
Junt al ministeri sacerdotal -arribant a ser el confessor personal de la Reina Donya Maria Cristina- l’atre ministeri principal del pare Fullana -junt al de l’investigació històrica i filològica- fon el de l’ensenyança. En el colege “La Concepción” d’Ontinyent fon professor de francés, i en l’Universitat de Valéncia, catedratic de Llengua Valenciana. Sabia llatí, grec, francés, italià, anglés… Pels seus coneiximents dels dialectes del Rif, inclús fon requerit pel Ministeri d’Assunts Exteriors com a intérpret en motiu de la visita a Espanya del Gran Visir del Protectorat Espanyol en el Marroc.

El Centre de Cultura Valenciana (ara, Real Acadèmia de Cultura Valenciana) el 27 de juny de 1916 acordà:

A proposta del Sr. D. Teodor Llorente s’acorda crear una Càtedra de Llengua i Lliteratura Valenciana i pregar al R.P. Fullana que accepte la regència de la mateixa. Complits els tràmits de rigor, el 29 de giner de 1918 es va inaugurar la Càtedra de Valencià en l’Universitat de Valéncia. Les classes varen començar eixe mateix dia, en l’aula nº 7 de la Facultat de Filosofia i Lletres.
Benjamin Agulló (Valéncia Hui, 04/03/2008)
En els restants apartats tractarem el seu amor i dedicació incansable d’estudi filològic de la llengua valenciana alcançant un nivell i un reconegut prestigi que seria coronat en el seu nomenament com a acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola en representació de la llengua valenciana en 1928.

La vida tan prolifica en bones obres i estudis del R. P. Lluís Fullana i Mira tocà fi en este món el 21 de juny de 1948, en Madrit, a l’edat de 77 anys.

Acadèmic de la R.A.E.
El 26 de novembre de 1926, per Real Decret, se manà ampliar, fins 42, el número dels Acadèmics de la Llengua, a fi de que tinguen el seu lloc en la Real Acadèmia Espanyola els estudis dels atres idiomes espanyols, ademés del castellà.

El lloc representatiu de la llengua valenciana devia ocupar-lo un nou acadèmic. En la junta ordinària de la Real Acadèmia Espanyola, del dia 10 de març de 1927, foren triats els nous acadèmics, conforme al citat Real Decret del 26 de novembre de 1926, quedant elegit el R. P. Lluís Fullana Mira com a representant de la llengua valenciana.

La presa oficial de possessió es celebrà l’11 de novembre de 1928. El Bolletí de la Real Acadèmia Espanyola, de decembre de 1928, en “Acuerdos y noticias”, deixà constància de l’acte:

“Recepción del padre fray Luis Fullana, académico electo de la Sección Valenciana. Se verificó con toda solemnidad el 11 de noviembre, presidiendo la junta el excelentísimo señor Ministro de Instrucción Pública, acompañado del Director de la Academia, del Secretario y del Censor de la misma”.
“Introducido en el Salón y concedida la palabra por el señor Ministro, empezó el padre Fullana la lectura de su erudito discurso acerca de las diferencias que ofrece el dialecto valenciano, en relación con el castellano y el catalán y especialmente acerca de la formación de los verbos en el primero de aquellos lenguajes. Fue oído con atención por el selecto público que llenaba el salón, que aplaudió el sabio trabajo del académico entrante”.
“Le dio la bienvenida en nombre de la Academia el individuo de número don José Alemany, quien, lo primero, hizo el debido elogio de los trabajos lingüísticos dados al público por el padre Fullana, e insistió sobre la confusión que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, absorción del segundo por el primero. El público aplaudió la interesante y aguda respuesta del señor Alemany; y a continuación el Presidente impuso la medalla académica al entrante, que fue recibiendo las felicitaciones de sus nuevos compañeros y amigos”.
En l’acte de presa de possessió assistiren distinguides personalitats aixina com nutrides representacions d’alumnes i antics alumnes del colege dels franciscans d’Ontinyent. La província franciscana celebrà en molta alegria esta exaltació del seu Provincial M.R.P. Lluís Fullana. Se celebraren senzills, pero sentits actes d’homenage en els convents de Valéncia, Ontinyent i en uns atres.

Entre unes atres entitats culturals de Valéncia, “Lo Rat Penat” celebrà una solemne velada, l’any 1929, en homenage al pare Fullana, com a digne representant de la llengua valenciana en la Real Acadèmia Espanyola.

Una volta establit en Madrit, l’any 1934, el pare Fullana passà les seues vesprades en la Real Acadèmia, dedicat als deures que l’impon la seua condició d’acadèmic i relacionat en les primeres figures de l’intelectualitat espanyola.

Les Bases d’ortografia valenciana
Sí que és cert que el Pare Lluís Fullana accedí a firmar les Bases d’ortografia valenciana dites per alguns com a “Normes del 32 o de Castelló”.

El Pare Fullana, pressionat, firmà quan estava en Madrit, l’únic representant de la llengua valenciana, des de 1928, en que pren possessió del seu sitial en la Real Acadèmia Espanyola.

Acceptar les “Normes de Castelló de 1932” no era lo que el Pare Fullana volia, era lo que Sanchis Guarner li demanava per a poder contar en el consens de tots els allí presents (¿?). N’hi havien dos més que tampoc volien firmar , pero per atres raons, i també firmaren…. I aixina diria Sanchis Guarner en un atre lloc: “Gràcies a la transigència el Pare Lluis Fullana…”

Pero això no vol dir que el Pare Fullana renunciara al seu paréixer filològic i acceptara de cor i ànima lo que firmava. Fullana escrigué damunt de la seua firma:

Atés lo caracter provisional que tenen les Bases anteriors no tenim inconvenient en firmarles
El Pare Fullana havia publicat recentment, en eixe mateix any de 1932, una Ortografia Valenciana, en l’Imprenta Gràfica, de Valéncia ciutat. Esta edició s’havia venut tota en poc de temps, lo que vol dir que fon molt ben acceptada i no quedava atre remei que reimprimir-la una atra vegada de nou.

Un atre testimoni en favor del Pare Fullana: “L’onze de novembre d’este present i mateix any de 1932, el Pare Andreu Ivars i Cardona, frare franciscà també i discípul del P. Fullana ya tenia acabat el Pròlec per a la segona edició o impressió de la mateixa Ortografia Valenciana, que eixiria a la llum pública, en Valéncia, igualment, en 1933, com aixina va ser.

Obra
Entre el cabal d’obres d’este eminent escritor sobre Filologia Valenciana, citarem unes quantes per orde de publicació.

1903. Observacions sobre l’análisis etimològich i fònich de la nostra llengua.
1906. Ullada general sobre la Morfologia catalana.
1907. Morfologia del verp en la llengua valenciana.
1908. Característiques catalanes en lo Reine de Valencia.
1909. Estudi sobre Filologia Valenciana.
1914. Normes ortogràfiques.
1915. Gramàtica elemental de la llengua valenciana.
1915. La Palatalisació Valenciana.
1915. Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català.
1916. Diferencies dialectals en la llengua valenciana.
1918. Gramàtica elemental de la llengua valenciana. (2ª edició).
1920. Historia de la Villa y Condado de Cocentaina.
1921. Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà.
1921. Compèndi de la Gramática Valenciana.
1925. Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana.
1926. Temes pràctics per a l’ensenyança de la llengua valenciana.
1928. Evolució del verp en la llengua valenciana.
1932. Ortografia Valenciana.
1933. Ortografia Valenciana. ( 2ª edició).
Homenages
Entre els múltiples homenages que ha rebut podem destacar:

Nomenat Fill Adoptiu de Valéncia en setembre de 1996.
Nomenat Fill Adoptiu de Cocentaina el 21 de Juliol de 1920.
Nomenat Fill Predilecte de Benimarfull el 22 de Maig de 1927.
Se li va erigir un monument finançat pel Grup d’Accio Valencianista i modelat pel primer President del GAV l’escultor Rafael Orellano, en els Jardins del Real de Valéncia Ciutat el 12 de novembre de 1978. Hi ha una replica del monument en la seu Central del GAV en la ciutat de Valencia.
Placa commemorativa en la seua casa natalícia de Benimarfull. L’associació Lo Rat Penat li dedicà un atra en el 50 aniversari de la seua mort.
Homenage en el Palau de la Música i en els Jardins de Vivers de Valéncia ciutat en l’any 2003 per diferents associacions dedicades a la llengua valenciana, en commemoració del 75 aniversari de la seua presa de possessió com a acadèmic de la RAE en representació de la llengua valenciana.
Cites
Com no va a ser el valencià un idioma si fon la llengua d’un Regne
Pare Fullana
Joan S. López i Verdejo, en el seu treball Introduccio a la Lexicografia Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, serie Filològica nº 13, Valéncia, 1994), diu:

L’ortografia, la gramatica i el vocabulari, junt als atres estudis llingüistics podien haver segut els fonaments d’una normativisacio llingüistica valenciana a principis del segle XIX.
Bibliografía
Federico Martínez Roda. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana en el seu noranta aniversari. 2006. Valéncia. Arts gràfiques Soler. ISBN 84-96068-81-1
Enllaços externs
Biografia del Pare Fullana en Colectiu Aitana
Luis Fullana y Mira – Real Academia Española
Colectiu Lluís Fullana
Biografia en Llengua Valenciana Si
Discursos llegits front a la RAE
“El Centro de Cultura Valenciana creó la Cátedra de Lengua Valenciana” – Cultura Valenciana
La càtedra de llengua valenciana Lluís Fullana cumple 100 años – Las Provincias
Pàgina web a on se poden descarregar obres de Lluís Fullana en PDF debades
Obres del pare Fullana
“Acomodar la nostra ortografia a la catalana, es empresa irracional i antillogica” – Cultura Valenciana

La imagen puede contener: 1 persona

 

  • JOAQUIM SOROLLA

    Orige: Valéncia,(Regne de Valéncia)

    Ocupació: Pintor i Artiste Gràfic

    Llengua: Valenciana

    Ideologia:¿

VIDA:

Quan a penes contava en dos anys d’edat, moriren els seus pares a causa d’una epidèmia. Al quedar òrfens la seua germana Eugènia i ell, la seua tia Isabel, germana de sa mare, i el seu marit, de professió manyà, els recolliren. Passats els anys intentaren ensenyar-li, en va, l’ofici de la manyeria, advertint pronte que la seua verdadera vocació era la pintura.

En 1874 escomençà a estudiar en l’Escola Normal Superior on li varen aconsellar matricular-se en les classes nocturnes de dibuix en l’Escola d’Artesans. En esta última rep, en 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi «per la seua constant aplicació en el dibuix de figura». Eixe mateix any ingressà en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles al mateix temps que treballava en el taller del seu tio, qui estudià en pintors com Manuel Matoses, Benlliure o Guadalajara.

És en l’Acadèmia de Sant Carles on coneix a un atre alumne, Juan Antonio García, germà de qui més tart acabaria seent la seua esposa, Clotilde García. En 1880 va conseguir una Medalla de Plata per la seua obra Moro aguaitant l’ocasió de la seua venjança en l’exposició de la societat L’Iris.

Acaba la seua formació, i escomença a enviar les seues obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrit en maig de 1881, on va presentar tres marines valencianes que passaren sense pena ni glòria perque no encaixaven en la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L’any següent, va estudiar l’obra de Velázquez i atres autors en el Museu del Prat. Per fi, en 1883, conseguix una medalla en l’Exposició Regional de Valéncia i, en 1884, conquista la glòria rebent la Medalla de Segona Classe en l’Exposició Nacional gràcies a la seua obra Defensa del parc d’Artilleria de Montlleó, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l’exposició, tal com li va dir a un colega seu: “Ací, per a donar-se a conéixer i guanyar medalles, cal fer morts.

Collí un atre gran èxit en Valéncia en la seua obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència. D’esta manera, fon pensionat per la Diputació Provincial de Valéncia per a viajar a Roma on, al mateix temps que treballava, conegué l’art clàssic i renaixentista, aixina com els grans museus, contactant, ademés, en atres artistes.

En el seu amic, el pintor Pedro Gil, se desplaçà a Paris durant el primer semestre de 1885, vivint de prop la pintura impressionista que produïx en ell, ya de tornada en Roma, variacions en la seua temàtica i estil, arribant a pintar el quadro religiós L’enterrament de Crist, en el que no va tindre l’èxit esperat.

En 1888 contragué matrimoni en Clotilde Garcia en Valéncia, pero viurien un any més en Itàlia, esta vegada en la localitat d’Assís. En 1889 s’instalaren en Madrit i, en a penes cinc anys, Sorolla conseguix una certa fama i prestigi com a pintor. En 1894 viajà de nou a París, on desenrollà el lluminisme, que seria característic de la seua obra a partir d’ara. Començà a pintar a l’aire lliure, dominant en mestrage la llum i combinant-la en escenes quotidianes i paisagístiques de la vida mediterrànea. En obres com La volta de la peixca, La plaja de Valéncia o Trista herència, descrigué el sentiment que produïa la visió del mar Mediterràneu, comunicant l’esplendor d’un matí de plaja en un colorit vibrant i un estil solt i vigorós.

TRISTA HERENCIA (Obra, any 1899)

En Trista herència rep, en 1900, el Grand Prix en el certamen internacional de Paris. Ademés seguix en la seua pintura de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys en obres com I encara diuen que el peix és car (1895).
En aquell moment, Valéncia li nomenà fill predilecte i meritori, i se li posà el seu nom a un carrer. Després de molts viages per Europa, principalment Anglaterra i França, celebrà una exposició en París en més de mig miler d’obres, que li donà un reconeiximent internacional inusitat, coneixent-se la seua obra pictòrica per tota Europa i Amèrica. Expongué la seua obra en Nova York en 1909 i collí un èxit sense cap precedent, en obres com Sol de vesprada o Nadadors, entre moltes atres. També ho va fer, en 1911, en el City Art Museum de Saint Louis i en l’Art Institute de Chicago. En novembre d’eixe mateix any, firmà un encàrrec per a l’Hispanic Society of America per al que realisaria catorze murals que decorarien les sales de l’institució. En esta obra, realisada entre 1913 i 1919 i de tres metros i mig d’alt per setanta metros de llarc, alçà un imborrable monument a Espanya, perque en ella se representaven escenes característiques de diverses províncies tant espanyoles com portugueses. Necessità quasi tot 1912 per a viajar per tot el territori, realisant esbossos i treballs de costums i paisages.

D’esta obra destaquen els olis pintats en 1916 dedicats a chiquets i dones en les plages de Valéncia, on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seua terra. Alguns eixemples són Mare i filla o Peixcateres valencianes. També destacava, fora d’esta temàtica, el seu incommensurable llenç Visió d’Espanya.
Una atra important faceta seua fon la de retratista, de figures importants com foren Juan Ramón Jiménez, el rei Alfons XIII, Vicente Blasco Ibányez, Ortega i Gasset, etc. També, en 1914, havia sigut nomenat acadèmic i, quan acabà els treballs per a l’Hispanic Society, treballà com a professor de composició i color en l’Escola de Belles Arts de Madrit. La seua pintura representà l’aplicació directa del lluminisme en el paisage i la figura, acostant per tant esta tendència a la societat de l’época.

En 1920, mentres pintava el retrat de la senyora Pérez d’Ayala en el jardí de sa casa en Madrit, patix un atac d’hemiplèxia que minvà dràsticament les seues facultats físiques i mentals. Muigué en sa casa de Cercedilla el 10 d’agost de 1923.

OBRES:
Etapa de formació (1863-1886)
Marina (1880).
Moro en taronges (1885-1886).
Etapa de consolidació (1889-1899)
Els guitarristes, costums valencians (1889).
La font, Bunyol (1890-1895).
El pillastre de plaja (1891).
Tràfic de blanques (1894).
Encara diuen que el peix és car (1894).
Mare (1895).
Una investigació (1897).
El menjar en la barca (1898).
Corders de Xàbia (1898).
Etapa de culminació (1900-1910)
Sénia, Xàbia (1900).
Retrat de Beruete (1902).
Mar i roques de Sant Esteve, Astúries (1903).
A l’ombra de la barca, Valéncia (1903-1904).
Autorretrato (1904).
Els meus fills (1904).
El chiquet de la barqueta (1904).
Nadadors, Xàbia (1905).
Instantànea, Biarritz (1906).
Maria Guerrer (1906).
Tempestat sobre Peñalara, Segòvia (1906).
Botant a la corda, La Granja (1907).
Font de l’Alcàsser de Sevilla (1908).
Peixcadora en el seu fill, Valéncia (1908).
Passeig a la vora del mar (1909).
Chiquets en la plaja (1910).
Clotilde en trage de nit (1910).
Davall del tendal, plaça de Zarauz (1910).
Etapa final (1911-1920)
Després del bany (1911).
Fifth Avenue, Nova York (1911).
La sesta (1911).
Tipos del Roncal (1912).
Peixcadores valencianes (1915).
La bata rosa (1916).
El pati de Comares, l’Alhambra de Granada (1917).
Escullera, Sant Sebastià (1917-1918).
Joaquim Sorolla i Garcia assentat (1917).
Retrat de Raquel Meller (1918).
Safareig de l’Alcàsser de Sevilla (1918).
Jardí de la casa Sorolla (1918-1919).
Helena en la cala de Sant Vicent, Mallorca (1919).
Jardí de la casa Sorolla (1920).
Retrat de la senyora de Pérez d’Ayala (1920).

La imagen puede contener: 1 persona, barba

 

  • VICENTE BLASCO IBAÑEZ

    Orige: Valencia, Regne de Valéncia

    Ocupació: Escritor, Periodiste i Politic

    Llengua: Valenciana

    Ideologia: Valencianisme

Vicente Blasco Ibáñez (Valéncia, 29 de giner de 1867 – Menton (França), 28 de giner de 1928) va ser un escritor, periodiste i polític valencià.

Biografia
Va nàixer en Valéncia el 29 de giner de 1867. Fill de Ramona Ibáñez i del comerciant Gaspar Blasco. Va cursar els estudis de Dret, en l’Universitat de Valéncia, llicenciant-se en 1888, a pesar que pràcticament no va eixercir esta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la lliteratura i l’amor a les dones, de les quals era un admirador profunt, tant de la bellea física com de les característiques sicològiques d’estes. Es definia com un home d’acció, abans que com un lliterat. Escrivia en inusitada rapidea. Entusiasta de don Miguel de Cervantes entorn de la història i la lliteratura espanyoles. Anys després, cansat de la seua vida de colonisador en la qual va collir alguns fracassos que no li són atribuibles, Vicente Blasco Ibañez, un dels novelistes més famosos d’aquell canvi de sigle, va marchar a París, coincidint en l’arribada al poder de Cánovas del Castillo i l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Va ingressar en 21 anys en la maçoneria el 6 de febrer de 1887 adoptant el nom simbòlic de Danton. Va formar part de la Llògia Unió nº 14 de Valéncia i posteriorment de la llògia Acàcia nº 25.

Va participar en política, caracterisant-se per la seua oposició a la monarquia i els seus ideals republicans, manifestant els mateixos en el periòdic “El Pueblo”, que va fundar en 1893. Va Ser detengut en 1896 i condenat a diversos mesos de presó. Entre els anys 1898 i 1907, va ocupar escany en el Congrés dels Diputats representant al Partit Republicà, denominat Unió Republicana, entre el republicanisme unitari i el federalista, més tart per discordancies es va integrar en el Partit d’Unió Republicana Autonomista.

El noveliste i republicà valencià va rebre l’encàrrec personal del President Raymond Poincaré d’escriure una novela sobre la guerra. I esta va ser Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916), que va captivar al públic nort-americà, arribant a ser llegida més que la pròpia Bíblia en este país. L’autor valencià va conrear diversos gèneros dins de la narrativa. Aixina, obres com Arroz y tartana (1894), Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), entre unes atres, es poden considerar noveles regionals. AL mateix temps, destaquen els seus llibres de caràcter històric, entre els quals es es troben: Mare Nostrum , El caballero de la Virgen, Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916), que hem citat anteriorment, “El Papa del Mar”, “Als peus de Venus” o de caràcter autobiogràfic com La maja desnuda, La voluntat de viure” i fins i tot “Los Argonautas”, en la qual barreja una miqueta de la seua pròpia biografia en l’història de la colonisació espanyola de Amèrica. Afija’s La catedral, detallat fresc dels secrets eclesiàstics de la Catedral de Toledo.

Va morir en Menton (França) el 28 de giner 1928, un dia abans que complira 61 anys. Els seus restos varen ser repatriats cinc anys més tart, durant la Segona República Espanyola, i varen arribar al port de Valéncia el 29 d’octubre de 1933.

Encara que per alguns crítics se li ha inclòs entre els escritors de la Generació del 98, la veritat és que els seus coetàneus no li varen admetre entre ells. Vicente Blasco Ibáñez va ser un home afortunat en tots els ordes de la vida i ademés es va enriquir en la lliteratura, cosa que cap d’ells havia assolat. Ademés, la seua personalitat arrolladora, impetuosa, vital, li va atraure l’antipatia d’alguns. No obstant això, el propi Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en les quals manifesta la seua admiració per l’escritor valencià. Per les seues descripcions de l’horta de Valéncia i del seu esplendorós mar, destacables en les seues obres ambientades en la Comunitat Valenciana, la seua terra natal, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic, l’ilustre pintor valencià Joaquim Sorolla.

Vicente Blasco Ibáñez era fill de aragonesos i, encara que sabia parlar valencià podent apreciar-se nimis tocs en les seues obres va produir les mateixes quasi per complet en castellà, a pesar d’aportar algun relat curt en valencià per a l’almanac de la societat Lo Rat Penat.

Va conservar una vila en la Plaja de la Malvarrosa de Valéncia, a pesar de les seues correries pel món, en la qual debatia en els intelectuals i amics de la seua época. Esta vila actualment restaurada és la Casa museu Blasco Ibànyez.

Cites sobre la cultura i llengua valencianes
El valenciano procede del sustrato ibérico común a todas las lenguas desde el sur del Ródano hasta Alicante. Son escasos los catalanes que llegaron con Jaime I, por lo que el Siglo de Oro de las letras valencianas a los cien años de la reconquista no puede ser influencia de las letras catalanas sólo conocidas a partir del siglo XIX.
Conferència titulada: Llengua valenciana, ¿o dialecte barceloní?, per Mª Teresa Puerto.
La nació que s’acostuma a defendre’s pel seu propi esforç deprén a governar-se per sí mateixa.
Vicent Blasco Ibáñez (El Pueblo, 3.4.1898)
Obres
L’obra de Vicente Blasco Ibáñez, en la majoria de les històries de la lliteratura espanyola en us, per les seues característiques generals es qualifica com pertanyent a el Naturalisme lliterari. També es poden observar, en la seua primera fase, alguns elements costumistes i regionalistes.

Títuls
(en orde alfabètic)

A los pies de Venus (1926).
Argentina y sus grandezas (1910).
Arroz y tartana (1894) [1].
Cañas y barro (1902) [2].
Cuentos valencianos .
El caballero de la Virgen .
El femater (1893)
El intruso (1904).
El papa del mar (1925).
El paraíso de las mujeres (1922) [3].
El préstamo de la difunta [4].
El sol de los muertos .
En busca del Gran Khan.
Entre naranjos (1900) [5].
El fantasma de las alas de oro.
Flor de mayo (1895).
La araña negra (1892).
La Barraca (1898) [6].
La bodega (1904/5).
La catedral (1903) [7].
La horda (1905).
La maja desnuda (1906).
La Tierra de Todos (1922) [8].
Los argonautas (1915).
Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916) [9].
Los fanáticos (1894).
Los muertos mandan (1909).
Luna Benamor (1909).
Mare Nostrum.
Novelas de la costa azul.
Oriente.
Puesta de sol.
Sangre y arena (1908).
Sónnica la cortesana (1901).
Vistas sudamericanas.
¡Viva la república! (1893).
La voluntad de vivir. (1907; obra publicada en 1953)
La vuelta del mundo de un novelista.
Adaptacions al cine
Hollywood va ser pionera en portar a terme versions de les noveles del valencià (segons l’opinió majoritària), pero el cine espanyol de la década de 1900 ya es va encarregar de realisar alguna adaptació. El propi escritor dirigix al costat del gran Ricardo de Baños la primera versió de “Sangre y arena”.

Mítiques varen ser Los cuatro jinetes del Apocalípsis, una superproducció de Rex Ingram estrenada en 1921, que va convertir al no menys mític Rodolfo Valentino en estrela, al costat de Nita Naldi, i que roman com la millor translació de la novela al cine (per sobre de l’adaptació de Vincente Minnelli de 1962); Sangre y arena (1922) de Fred Niblo, que consolida a Valentino com astre cinematogràfic en tot lo món, en una película que va ser superada per l’esplendorosa cinta del mateix títul que Rouben Mamoulian rodara en 1941 en Tyrone Power, Bufona Darnell, Rita Hayworth i Anthony Quinn; i Mare Nostrum (1926) de Rex Ingram, en Antonio Moreno i Alice Terry en un paper d’espia predecessor de el de Greta Gràcia en la película Mata Hari. Menys conegudes pero igualment valioses varen ser La Terra de tots que l’immortal Fred Niblo rodara en 1926, i una cinta en versió muda i sonora cridada El celler (1929) de Benito Perojo, en la mateixa Concha Piquer quasi debutant en el cine.

Ya en el cine sonor, les seues obres varen ser un poquet oblidades, encara que destaca una de les seues històries de terror convertida en película: Los muertos caminan (1936), a on el célebre realisador Michael Curtiz (“Casablanca”) dirigiria al gran Boris Karloff en una obra no molt aplaudida en el seu moment pero interessant. En 1941 es refa “Sangre y arena” (ya comentat), en tot lux de mijos i rodant-se en technicolor per a la Metre Goldwyn Mayer. En Espanya, Rafael Gil roda un dels seus millors títuls adaptant l’obra Mare Nostrum en 1948. En el cine hispanoamericà també es fan versions de les noveles més famoses de l’autor (i també en les TV de Brasil o Mèxic) durant els anys 50 i els anys 60, i a Hollywood s’adapta una fluixa versió de La maja desnuda (1958) en Ava Gardner i Tony Franciosa que va passar sense pena ni glòria, i “Los cuatro jinetes del Apocalipsis” en un sonor fracàs de taquilla.

Els anys 70 suposen el seu redescobriment a través de la chicoteta pantalla en Espanya: “La barraca”, “Cañas y barro”, etc. en actors de primera llínea (Victoria Abril, José Bódalo) i guions i realisació de segona, pero de gran popularitat.

En els últims anys, varen brillar dos produccions espanyoles per a la TV basades en obres de l’autor valencià: Entre tarongers en 1996 dirigida per Josefina Molina, i Arroz y tartana en 2005, en una premiada interpretació de Carmen Maura; aixina com una menys brillant biografia sobre la seua vida titulada Blasco Ibáñez en 1998, en Ramón Langa i Ana Obregón.

La imagen puede contener: 1 persona, traje

 

  • TEODOR LLORENTE

    Orige: Valencia,(Regne de Valéncia)

    Ocupació: Poeta, Traductor, Escritor i Advocat

    Epoca: La Renaixença Valenciana

    Llengua: Valenciana i Castellana
    Ideologia: Valencianisme

Teodor Llorente Olivares (Valéncia, 7 de giner de 1833 – Valéncia, 2 de juliol de 1912). Va nàixer en el carrer de Serrans de Valéncia, en el típic Barri del Carme. Jove molt estudiós, es va llicenciar en Jurisprudència en l’Universitat de Valéncia en 1858.

Lliteràriament, es va iniciar en l’estrena del drama escrit en castellà, “Delirios de amor” (1853). En 1857, publicà les seues primeres poesies en llengua valenciana en el periòdic “El Conciliador”. En els primers Jocs Florals celebrats en Valéncia, fon premiada la seua poesia “La Nova era” (1859).

En 1861, es feu càrrec de la direcció del periòdic “La Opinión” que en 1866 passà a ser “Las Provincias”, nom que manté en l’actualitat. En 1904 deixà la direcció de Las Provincias al seu fill Teodor Llorente i Falcó. Fon el segon president de la Societat Lo Rat Penat i obtingué la Flor Natural dels Jocs Florals el anys 1879, 1887 i 1907. Fon Diputat en les Corts i Senador entre 1891 i 1899 pel partit Conservador en Valéncia.

Entre les seues obres també destaquen: “Llibrets de versos” (1885), “Valéncia” (Guia de 2 volums, 1888), “Cartes de soldat” (1886), “Pro Patria” (1897), “Nou llibret de versos” (1903) “Poetes valencians contemporanis” (1905)….

Actualment i des del 20 de juliol de 1924 té un monument situat en la Gran Via del Marqués del Túria en la ciutat de Valéncia.

La imagen puede contener: una o varias personas y barba

  • ANFOS RAMON

    Orige: Russafa, Regne de Valéncia.

    Ocupació: Poeta i Escritor

    Llengua: Valenciana

Anfós Ramon i Garcia (Russafa, Valéncia, 28 de març de 1924 – Valéncia, 17 de juny de 2014) fon un poeta i escritor valencià en llengua valenciana.

La seua formació lliterària l’adquirix a nivell de poble, sense més títuls, donant-li més valor a la seua condició d’autotidacta. Poeta vocacional que comença a fer versos des de molt jove i utilisa en casi tota la seua obra, la llengua valenciana. Ha segut considerat com un dels més grans poetes que ha donat la llengua valenciana.[1] La seua obra ha segut arreplegada en antologies i catàlecs i ha segut traduïda a l’anglés i musicada per cantautors com Vicent Savall.[2]

Llengua
La seua obra està escrita casi al cent per cent en llengua valenciana, pero també ha fet incursions en castellà, guanyant les Flors Naturals de Montanejos, Chest, Enguera i Alboraig.

Prensa
Va formar part de la redacció del desaparegut diari “Al dia”, en la seua primera época, dedicat exclusivament a l’informació econòmica i que dirigia don Marti Dominguez, tenint com antecedent el semanari “Valencia-fruits”.

Fon director de “La Noche Eucarística”, vicepresident de “Lo Rat Penat” i president de la Secció de Jocs Florals, durant onze anys.

Se li concedí el títul de “Cavaller de la Poesia”, per l’Associació “Amigos de la Poesia” de Valéncia.

El 13 de decembre de 2002 rebé el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana, tercera edició, otorgat per l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana. Ademés, en 10 de giner de 2012 ingressà com a Acadèmic d’Honor de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.[3]

Va ser vicepresident de Coalició Valenciana.

És posseïdor del Premi Llealtat del Grup d’Acció Valencianista des de l’any 2008.

L’importància de la seua activitat lliterària l’ha dut a figurar en la “Gran Enciclopedia de la Región Valenciana”, aixina com en la “Antology of Valencian Poetry”, editada en bilingüe (anglés i valencià), en 1970, per la “Stephen F. Austin State University”.

En el llibre de Sanchis Guarner sobre la Renaixença en el Regne de Valéncia, figura classificat en el grup dels “angoixats”, de la generació neorrealista. Autor de bon numero de llibres, molts d’ells en premis lliteraris dins de l’àmbit valencià.

Flors Naturals i atres premis
La seua primera Flor Natural, la va obtindre en Algemesí, en 1957. En 1958, va obtindre les de Meliana, Vilanova de Castelló i Puçol, donant-se la circumstància que en esta última població també li donaren la Viola i l’Englantina. En 1959, conseguix la seua primera Flor Natural de Valéncia a més de les de Castelló, Manises, Algemesí, Meliana i Vilanova de Castelló. El premi “Bernat i Baldoví” el conseguí en 10 ocasions.

Premis per orde cronològic:

1957: Obtingué la seua primera Flor Natural en Algemesí, seguida de les poblacions de Castelló, Manises, Meliana i Vilanova de Castelló.
1959: Conseguix la primera Flor Natural en Valéncia.
1963: Premi “Valéncia” de Lliteratura de la Diputació Provincial.
1975: Premi “Xavier Casp”, Ajuntament de Carlet.
1977: Premi “Ciutat de Castelló”, concedit per l’Ajuntament de Castelló de la Plana.
1982: Premi “Primavera” de l’Associació Cultural i d’Investigació “El Palleter” de Catarroja.
1983: Premi “Primavera” de l’Associació Cultural i d’Investigació “El Palleter” de Catarroja.

Llibres
“A tres carrers”. “Premi Valencia” de Lliteratura de la Diputació Provincial, en 1963, Poemes.
“Sembrarem la veritat”. Premi “Xavier Casp”, convocat per l’Ajuntament de Carlet en 1975
“Des de la veu del silenci”. Premi “Ciutat de Castelló” en 1977.
“Exigire la font i el testimoni”. Premi “Falla Pintor Andreu” d’Alzira en 1981.
“I les notes de vidre a la paraula”. “Premi Primavera” de l’Associacio Cultural i d’Investigacio “El Palleter” de Catarroja en 1982.
“Si el vent estrena paraules”. “Premi Primavera” de l’Associacio Cultural i d’Investigacio “El Palleter” de Catarroja. 1984.
“La meua història exigida”. 1990
“L’espill transparent” . 1993
“De la nit i les mentires”, editat per (AELLVA-ABV). 1993
“Ofici de paraules”. Editat per “Lo Rat Penat” en 1995.
“La clau del llavi obert”. “Premi Valencia” de Poesia, “Roiç de Corella”, convocat per l’Ajuntament de Valencia, (1997), publicat en 1999.
“Rapsodia en carn per dins”. Premi “Benvingut Oliver” convocat per l’Ajuntament de Catarroja. 1997. Per qüestions de política, este llibre no s’ha publicat al estar escrit en les normes de la RACV. Editat casi una década despuix per l’Oronella.
Poemes
La casa vella
Yo tinc una casa vella

al poble on em vaig criar.

Tinc un forcat i una rella

i un lligo i una corbella

que saben de treballar.

És una casa que obliga

a recordar als majors:

Una casa molt antiga

que sap del gra i de l’espiga

i de frets i de calors.

I tinc davant el paisage

d’un poble que mira al cel

portant al cor el mensage

d’una llengua que es fa image

i es més dolça que la mel.

Alli tinc un lloc propici

per reviure la costum.

Tinc el recort i l’indici

d’una vida i un ofici

ple de terra i ple de llum.

I tinc el temps de l’escola

i les llibretes en blanc.

Tinc el colom que revola

i el morter i la caçola

i la tauleta i el banc.

Alli tinc el pas primer

i encara el primer desig.

Tinc la flor del taronger

i el joc montat al carrer

i el trinquet i el set i mig.

I perque la meua infancia

està viva en aquell lloc,

ara que ho veig a distancia,

comprenc la seua importància

i em dic per dins a poc a poc:

Yo tinc una casa vella

que em parla del dia clar.

Tinc el blat i la rosella

i un somi entre cella i cella:

Tornar al poble, ¡tornar! …
Com la sanc feta paraula
Poema de cara al meu poble que està parlant

en veu baixa, quan es hora de forjar a crits

el futur que alguns li neguen, com el fruit

rebordonit li nega a l´arbre la collita.

¡Germans! ¡Germans de terra i de preguntes

que no trobeu resposta com Deu mana!

¡Germans encadenats pel dur silenci

dictat des del poder que ens avasalla!

Ya se, Pare Vicent, que falten hòmens;

que molta gent, deserta; que se cansa

de tanta inhibicio i tanta mentira;

de tanta mala brossa que s´escampa

com un castic de borres o d´injuries

o fills que al fosc reneguen de la patria.

Ya se, bon Sant Vicent, que nostra llengua,

per no sé quins favors, se malbarata,

negant la seua viva trayectoria

i el seu valor que no admet la rebaixa.

Un poble mor, quan mor la seua llengua.

La sanc de l´esperit, es la paraula.

I si la paraula i llengua nos destrocen,

Serem uns morts vivint sense esperança.

I quan la veu del poble en tot el Regne

se torne mes unanim i mes ampla,

podrem cantar units eixa victoria

que el propi orgull ab força nos reclama.

¡Perdona, Sant Vicent, les nostres culpes!

¡Perdona a qui es denigra i a qui estafa!

Que mentres quede un fill bo en esta terra,

¡No ha de morir la llengua valenciana!
Obres colectives
Ha participat en:

“Ausias des de la Valencia dels 90” (Ajuntament de Catarroja)
“Clams de Vida” (AELLVA-l’Oronella)
“Recitals poetics de primavera” (Ajuntament de Valéncia)
“Recitals poetics Edicions VI-IX” (l’Oronella).
Colaborà en el llibre “Miquel Adlert. Homenage” (Lo Rat Penat)
“El pensament valencianiste de Miquel Adlert” (l’Oronella).

La imagen puede contener: 1 persona, sentado y traje

 

  • ANTONIO UBIETO ARTETA

Orige: 31 de març de 1923, Saragossa, (Regne d’Aragó)
Falliment: 1 de febrer de 1990, Regne de Valéncia
Ocupació: Historiador i Filòlec migeval espanyol.
Llengua: Aragonesa, Valenciana i Espanyola.

Biografia

Discipul de l’historiador medievaliste Josep MARÍA LACARRA, destacà com investigador de l’historia i la lliteratura migeval sobre tot en l’ambit aragones, a on estudià. Primer fon catedratic de l’Universitat de Valencia (1958-1977), i despres de la jubilacio del seu mestre LACARRA fon archiver i catedratic d’Universitat de Saragossa, i en 1977 obtingue la Catedra d’Historia Migeval de dita Universitat, dirigint el departament homonim fins 1988. En la seua etapa valenciana, destaca l’estudi sobre la formacio del Regne de Valencia, i l’estudi en fondaria del “LLIBRE del REPARTIMENT”, a on demostrà que Prosper de BOFARULL havia descartat varis assents, que se referien a repobladors aragonesos, navarresos i castellans i de moltes atres “nacions”.1​ Tals ESTUDIOS li provocaren severs conflictes en alguns companyers de TESIS catalanistes; fins i tot pati amenaces personals, apareixent en pintades el nom dels seus fills i els coleges a on estudiaven mes atacs directes a ell, per lo que jubilat el seu mestre, retornà a la seua Saragossa natal.

La seua obra com medievaliste albarca cents de TRABAJOS destinats a l’edicio de fonts primaries de temes navarres-aragonesos, d’historia valenciana o epica migeval. Destaca la seua llabor en l’ESCLARECIMIENTO dels ORÍGENES dels regnes de Castella, Arago i Valencia i la PROFUNDIZACIÓN en l’historia d’Arago, en cuyo ambit publicà una magna obra de referencia en varis volúmens, la seua Historia d’Aragó.

Son importants aixina mateixa els seus aportaments a l’AUTORÍA i DATACIÓ del Cantar de MIO CID, iniciant el corrent critica, hui dominant d’una DATACIÓ tardana i una AUTORÍA unica i possiblement culta per al Cantar.

Com continuadors de la seua obra figuren dos discipuls com el seu germa, Agusti UBIETO, especialisat en la GÉNESIS i canvis territorials tant d’ESPAPAÑA com d’Arago en les seues conegudes obres en format d’atles historics; i el tambe medievaliste terola Antoni GARGALLO, qui destacà pel seu estudi sobre la Comunitat de TERUEL a lo llarc de tota l’Edat Mija, i que a la seua volta ha servit d’inspiracio per a la recreacio anual de Les Bodes d’Isabel de Segura, representada en el mes de febrer en TERUEL.

Tambe treballà en l’activitat editorial. En dit ambit fundà la revista LIGARZAS i l’editorial «ANUBAR», de les que fon director. En elles inicià importants coleccions, com ho son Texts Migevals, Obres d’Investigacio, Comerç Valencià, Temes Valencians, i ALCORCES.

Bibliografia de l’autor
Antoni UBIETO ARTETA, «Observacions al Cantar de MIO CID», ARBOR, XXXVII (1957), 145-170.
Antoni UBIETO, Joan REGLÁ, Josep MARÍA JOVER, Carles Sec, Introduccio a l’Historia d’Espanya, TEIDEI, 1963, ISBN 84-307-7310-X
Antoni UBIETO ARTETA, Historia d’Arago, Saragossa, ANUBAR, 1981-1989, 6 VOLS.
—, Coleccio Diplomatica de CUÉLLAR, SEGOVIA, Diputacio Provincial, 1961. Presentacio de l’EXMO. Sr. D. Pasqual MARÍN PÉREZ, magistrat i catedratic de Dret Civil.
—, ORÍGENES del Regne de Valencia. Qüestions cronologiques sobre la seua reconquista, I, Saragossa, ANUBAR, 1981, ISBN 84-7013-155-9
—, ORÍGENES del Regne de Valencia. Qüestions cronologiques sobre la seua reconquista, II, Saragossa, ANUBAR, 1979, ISBN 84-7013-156-7
—, Cartulari de Sant MILLÁN de la COGOLLA (759-1076), Valencia, ANUBAR, 1976, ISBN 84-7013-082-X
—, El “Cantar de Meu CID” i alguns problemes historics, Saragossa, ANUBAR, 1992, ISBN 84-7013-054-4

NOTES BIBLIÒGRAFIQUES:

UBIETO ARTETA, Antonio, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón (enlace roto disponible en Internet Archive; véase el historial y la última versión)., Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1987, págs. 7 y ss. ISBN 84-7013-227-X
Bibliografía utilizada
«Antonio Ubieto Arteta». Gran Enciclopedia Aragonesa. Consultado el 4 de noviembre de 2017..
Martín Duque, Ángel J. (1990). «El medievalista aragonés Antonio Ubieto Arteta». Príncipe de Viana (Pamplona: Institución Príncipe de Viana) (189): 19-22. ISSN 0032-8472.
Ferrer Navarro, Ramón (1998). «El profesor Ubieto y el medievalismo hispano». Revista de Historia Jerónimo Zurita. Historiadores de la España Medieval y Moderna (Zaragoza: Institución Fernando el Católico) (73): 89-116. ISSN 0044-5517..

La imagen puede contener: 1 persona, lentes de sol
La imagen puede contener: texto

 

  • AMPAR CABANES

Ampar Cabanes Pecourt
Orige: Valencia, (Regne de Valencia)
Ocupació: Paleógrafa, Diplomàtica, Política i Escritora
Periodo:Sigle XX
Tematica:Història, cultura i llengua valencianes
Obres principals Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia
Llengua: Valenciana
Ideologia: Valencianisme

Ampar Cabanes Pecourt (Valencia, 1938) és una catedràtica de paleografia, diplomàtica i política valenciana. Fon consellera d’Educació en el govern preautonòmic valencià d’Enric Monsonís, a proposta d’UCD, encara que accedí al càrrec com a independent. Estigué en el departament entre setembre del 1981 fins a novembre de 1982. A continuació, durant un curt periodo de temps, seria Consellera sense cartera en el govern de Lerma. Formà part, com a independent, de les llistes electorals de la coalició entre Unió Valenciana i Aliança Popular en les eleccions a les Corts Valencianes de 1983, encara que no va conseguir l’acta de diputada.[1]

Biografia
Cursà estudis de Bachillerat i Magisteri en la ciutat de Valéncia. Obtingué els graus de Llicenciatura en Filosofia i Lletres en Premi Extraòrdinari i de Doctora en Història, baix la direcció del Dr. Antonio Ubieto Arteta, en l’Universitat Lliterària de Valéncia. Aixina mateix va cursar el estudis de Graduat Social i des de 1963 fins a 1983 eixercí la docència com a Professora en la Facultat de Filosofia i Lletres de l’Universitat de Valéncia. Obtingué la càtedra de Paleografia i Diplomàtica en l’Universitat de Múrcia, passant seguidament a l’Universitat de Saragossa, estan en el claustre de professors fins a la seua jubilació.

Ampar Cabanes Pecourt ha segut professora de Paleografia i Història Medieval de l’Universitat de Valéncia. Fon discípula d’Antonio Ubieto i continuadora de la seua obra. Més tart serà catedràtica en l’Universitat de Saragossa, a on es jubilà en l’any 2009. Ademés es membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, sent la Directora de la Secció d’Historia des de l’any 2009.[2]

Trayectòria política
Fon Consellera d’Educació del Govern de la Generalitat Valenciana.

Obres
Ampar Cabanes és autora de més d’un centenar de publicacions, la majoria dedicats a temes relacionats en l’història, la cultura i la llengua valencianes.

D’entre tota la seua obra, estes son algunes de les més destacades:

Crónica Latina de los Reyes de Castilla (1964)
Los monasterios valencianos. Su economía en el siglo XV (1974)
Documentos de Jaime I de Aragón (1976/1988)
Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia (1979-80)
Tirant lo Blanch de Joanot Martorell (1980)
Documentos y datos para un estudio toponímico de la Región valenciana (1981)
Pere III y Valencia (1978)
Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (1991)
Vidal Mayor (1997)
Aureum Opus de Xativa (1998)
Ausias March i els seus manuscrits (2000)
Avehinaments (Valencia s. XIV) (2000)
El beato del abad Banzo, un Apocalipsis aragonés recuperado (2005)
Cites
La geografía política de la Corona de Aragón en los primeros momentos de la repoblación de Valencia contradice totalmente la posibilidad de una importación de la lengua catalana
(Las Provincias, 30.3.1983, Ampar Cabanes)
Referències
«A Valencia vinieron más aragoneses y menos catalanes de lo que se creía, y se encontraron con que aquí se hablaba un valenciano rudimentario»
Secció d’Història de la RACV.
Enllaços externs
Entrevista en Las Províncias, el 20-11-2006
Biografia en la Real Academia de Cultura Valenciana
«A Valencia vinieron más aragoneses y menos catalanes de lo que se creía, y se encontraron con que aquí se hablaba un valenciano rudimentario» – Las Provincias

La imagen puede contener: 1 persona

  • MANUEL BROSETA

    Orige: Banyeres de Mariola, (Regne de Valencia)

    Ocupació: Catedràtic i Politic

    Llengua: Valenciana

    Ideologia: Valencianisme

Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932 – Valéncia, 1992). Catedràtic de Dret Mercantil i polític valencià, fon fundador de la firma d’advocats que porta el seu nom.

El 15 de giner de 1992, fon assessinat per la banda terrorista ETA.

Biografia
Manuel Broseta va nàixer en la població de Banyeres de Mariola, comarca de L’Alcoyà, ya que el seu pare, fuster procedent de Valéncia, va ser desterrat per les seues idees socialistes. Allí fon a on el seu pare es va casar i varen nàixer els seus fills.

Actualment l’Institut d’Ensenyança Secundària de Banyeres porta el seu nom.

Destacat partícip en la política tant valenciana com a nacional. Es va convertir en un dels principals assessors del president preautonòmic Josep Lluís Albiñana. Aixina mateix va ocupar un escany de Senador per Valéncia entre els anys 1979 i 1982, en les files del partit polític de la UCD.​ Durant els anys 1980 i 1982 ocupà la Secretaria d’Estat per a les Comunitats Autònomes, des d’a on va impulsar els treballs per a l’aprovació de la majoria dels estatuts d’autonomia, entre ells, el de la Comunitat Valenciana, en la discussió parlamentària de la qual va participar activament.

Despuix d’abandonar la Secretaria d’Estat, es va retirar de la primera llínea política i es va dedicar al seu despaig professional i a la seua tasca docent en l’Universitat de Valéncia. No obstant, mai abandonà els ambients polítics de Valéncia i Madrit. Aixina, a principis de la década de 1990 va tornar a involucrar-se tímidament en la política valenciana des de postures conciliadores, defenent el pacte llingüístic que portaria a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que derivaria en ser una entitat pancatalanista que no reconeix la llengua pròpia del Poble Valencià, la Llengua Valenciana.​

El 15 de giner de 1992, quan, des del Departament que ara porta el seu nom, es dirigia a impartir les seues classes, fon assessinat en atentat per la banda terrorista ETA.

En el seu recort, l’Ajuntament de Valéncia va erigir una columna, rèplica de les que delimiten el Claustre de la sèu històrica de l’Estudi General de Valéncia (Carrer la Nao), en el mateix lloc de l’Avinguda Blasco Ibáñez a on va caure abatut.

S’ha publicat l’obra de caràcter documental: Manuel Broseta Pont. Imàgens d’una vida. Edició de Bruno Broseta Dupré, Valéncia: Diputació de Valéncia, 2003, 330 p., ilustrada.

Cites
Aquí los ciudadanos se sienten valencianos y no catalanes. Hablan valenciano, y gracias al pueblo que así habla y siente se ha salvado la lengua valenciana
Manuel Broseta
Negamos que la lengua valenciana sea catalán. Negamos el concepto de unidad de la lengua. Negamos y nos oponemos al monolitismo científico. Es evidente que entre el idioma catalán y el idioma valenciano existen elementos profundos comunes, pero es evidente que en la Comunidad Valenciana corresponde el derecho a recoger del pueblo y conformar su propia lengua. Me permito aconsejar la lectura atenta de las normas de Castelló, que se reconocen, asimismo, como provisionales en su contenido. De ellas se han separado instituciones culturales, lingüísticas, científicas de Cataluña y Valencia, y es perfectamente político y científicamente admisible, que una comunidad intente adecuar su ortografía y su fonética.
1982. Senador Broseta. La Comissió Constitucional del Senat dictaminà en favor de la denominació “Llengua Valenciana”, tal i com consta en l’Estatut Valencià.
1982. Gran polemica en el Parlament de Madrit entre el Senador catala Joan Benet i el Senador valencià Manuel Broseta contra la feroç obstinacio catalanista d’impondre en l’Estatut d’Autonomia Valencià del terme ‘catala’ a la llengua parlada en el territori valencià. Broseta impedi la vergonyosa humillacio de sometre la Llengua Valenciana a l’infecte dialecte barceloni.[…]El Senador Broseta afirmà que el seu partit (UCD) acceptava en tristea, el nom de Comunitat Valenciana perque la que historicament nos corresponia era la de Regne de Valencia. No obstant, el Senador socialiste alacanti Beviá segui insultant als valencians utilisant el terme geografic de ‘país valencià’, barbarisme historic, inexistent en el repertori historic de Valencia. La Comissio Constitucional del Senat dictaminà en favor de la denominacio ‘Llengua Valenciana’, tal i com consta en l’Estatut Valencià.
¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní? (Neocatalà). La suplantació d’una llengua. Segles XIX y XX, per Mª Teresa Puerto Ferre (Valéncia, 2005)

La imagen puede contener: una o varias personas y personas sentadas

 

  • LLEOPOLT PEÑARROJA

    Orige: La Vall D’Uxó, (Regne de Valencia)

    Ocupació: Filosof, Historiador i Academic de la RACV

    Llengua: Valenciana

    Ideologia: Valencianisme

Lleopolt Peñarroja Torrejón (La Vall d’Uxó, Castelló, 24 de juny de 1954) és llicenciat en Filosofia i Lletres per l’Universitat de Valéncia, doctor en Història per l’Universitat de Saragossa i Academic de la RACV. És membre de la Societat Espanyola de Llingüistica. De l’any 1986 al 2004 fon membre del Consell Valencià de Cultura.

Ha treballat sobre temes relacionats en els mossaraps espanyols, i més especificament sobre les parles d’estos en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. És autor de més d’un centenar d’artículs de temàtica històrica i filològica, referits en especial a ambits com la Gramàtica Històrica, la Dialectologia Mossarap, la Toponímia Valenciana, el Cristianisme primitiu i post-islàmic i la Valéncia morisca.

Publicacions
Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: la Vall d’Uxó (1525-1625). Del Cenia Al Segura, Valencia, 1984. ISBN 84-85446-23-2
El mozárabe de Valencia: nuevas cuestiones de fonología mozárabe. Editorial Gredos, 1990. ISBN 84-249-1418-X
Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch: del valencià quatrecentiste al valencià modern (en Germà Colon, Leopoldo Peñarroja, Cardenal Tarancón, y Albert Hauf, Literatura valenciana del sigle XV: Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena, Valencia, 1991, págs. 37-67). ISBN 84-7890-451-4
Cristianos bajo el Islam: los mozárabes hasta la reconquista de Valencia. Editorial Gredos, 1993. ISBN 84-249-1633-6
Cristianismo valenciano. De los orígenes al siglo XIII, Ajuntament de Valencia, Valencia, 2007. ISBN 978-84-8484-218-7
El legado del Ángel. Història y patrimonio (en col. con V. Borja Dosdá, T. Peñarroja Torrejón y David Montolío Torán), Vall de Uxó, 2008. Capítulos 2 (pp. 27-57), 5 (pp. 107-133) y 7 (pp. 243-328). ISBN 978-84-482-5136-9
Documenta Ecclesiae Uxonensis (Colección de documentos para la historia eclesiástica de Uxó), en El legado del Ángel. ISBN 978-84-482-5136-9
La qüestió valenciana. Mig sigle de Filologia. Ensayo – prólogo a la reed. de V. Simó Santonja, ¿Valenciano o catalán?, Valencia, 2013. ISBN 978-84-96068-29-2
Història de Vall d’Uxó. Diputación Provincial, Castellón, 2013. ISBN 978-8415301-30-1
“Mossarabisme i substrat (crítica retrospectiva)” (Academia de Cultura Valenciana, Aula de Humanidades y Ciencias, Serie Filologica n1. 2,. Gandía, 1989, págs. 55-85). 1989).
“Los escribas del Repartiment de Valencia y la diptongación mozárabe de /é/ /ó/” (Archivo de Filología Aragonesa, nº. 44-45 [1990], págs. 209-227).
“El árabe /kanīsa/ en la toponimia española” (Revista de Filología Española LXXI [1991], 63-70).
Arcaísmo e innovación en los dialectos mozárabes. Ponencia en el Symposium de Lingüística Histórica. Dir. por J. Mondéjar y coord. por el Grupo de Investigaciones histórico-lingüísticas. Universidad de Granada, Facultad de Filosofía y Letras, Granada, 26-30 oct. de 1992.
“Sobre El mozárabe de Valencia. Crítica de crítica”, Al-Qanṭara XVII (1996), 259-267.
“El romance nativo del Valle del Ebro y de la Frontera Superior de al-Ándalus”, Aragón en la Edad Media XX (2008), Homenaje a la Dra. Cabanes Pecourt, pp. 615-634.
“Cristianos en Valencia antes y después de 711. Una reflexión histórica e historiográfica”, Debats 113 (1300 Aniversario de la invasión musulmana de Hispania), 2011, pp. 56-68
Títuls i reconeiximents
Premi Extraordinari de l’Ajuntament de Valéncia (Jocs Florals de la Ciutat i del Regne de Valéncia, Lo Rat Penat, 1998)
Premi Vinatea (1998)
Medalla del centenari de Lo Rat Penat (1998)
Prohom de Lo Rat Penat (1999)
Vicentet d’honor al Mèrit Cultural de la Vall d’Uxó (2003)
Premi Fadrí Josep Maria Guinot a les Lletres Valencianes (2004)
Palma Dorada individual del Grup Cultural Ilicità (2004)
Cites
En el Atlas lingüístico de Sanchis Guarner ningún encuestado dijo hablar catalán. En el Atlas lingüístico de Sanchis Guarner, todos los encuestados al sur del Cenia contestaron que hablaban valenciano, ninguno dijo que hablaba catalán. Entre el catalán y el valenciano existen zonas de tránsito, tierras de nadie y una de estas zonas es Vinaroz. Un hablante medio e incontaminado de Vinaroz le dirá que habla valenciano, aunque lo que dice se parezca mucho a la forma de hablar de San Carlos de la Rápita.
Entrevista a Lleopolt Peñarroja realisada per Pepe Gozalvez (Las Provincias, 28.11.1985)

La imagen puede contener: una o varias personas, traje y gafas

 

  • VORO LOPEZ

    Orige: Pinedo (Regne de Valencia)

    Ocupació: Filolec, llingüiste, ex director de cursos de llengua i lliteratura de Lo Rat Penat i academic de la RACV

    Llengua: Valenciana i Espanyola

    Ideologia: Valencianisme

Voro López i Verdejo (Pinedo, 19 de setembre de 1963) és un filòlec valencià.

Doctor en Filologia pel Departament de Teoria dels Llenguages de l’Universitat de Valéncia (Estudi General) i llicenciat per esta mateixa universitat en Filologia Valenciana i en Llengua Espanyola.

Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ha segut president de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de Lo Rat Penat i secretari de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA).[1] És autor de vàries antologies poètiques i artículs filològics.[1] Ademés, és autor del Diccionari General de la Llengua Valenciana, l’únic normatiu per al valencià,[2] resultat d’11 anys de treball.[3]

En l’actualitat és director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Obres
És autor de les següents obres:[4]

El parlar de l’Horta de Valéncia dins del dialecte apichat
La filosofía llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner
Tractat de métrica valenciana
¿Saps que–?
Normes ortografiques de la R.A.C.V.
Proposta d’un “standard” oral Valencià (1997)
Normes ortografiques de la R.A.C.V. o Normes del Puig (1998)
“For sale” i uns atres contes (1998)
Corcam (1998)
Diccionari General de la Llengua Valenciana (2010), realisat junt a moltes persones que han colaborat i han donat informació.
Cent anys de normativa valenciana (2011)
Premis
Ha segut guardonat en varis premis en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, aixina com en el Premi Fullana, el Vicent González Lizondo, el Premi d’Investigació Ajuntament de Valéncia, el Premi d’Investigació Ajuntament de Paterna, el Premi d’Investigació Jaume Roig, III Milenari de Paraula d’Oc i l’Escritor de l’any 1997 que otorga l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA).[1]

La Plataforma Valencianista li concedí el Premi Senyera l’any 2017.[5]

La imagen puede contener: 1 persona

 

 

 

 

Anuncios
Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close